Un gest, el
mateix gest, pot agafar significacions radicalment diferents segons el context
en el qual ens el trobem. Aquesta evidència tan evident , de vegades a les
persones ens pot passar desapercebuda. Però no pas a una gran coreògrafa com
ara la genial Pina Bausch: ella sabia molt bé com extreure totes les
possibilitats del més petit gest quotidià , posar-se a jugar amb elles, i atorgar-li dimensions insospitades. Aquí
tenim com a mostra un dels moments més enlluernadors d’aquesta mena d’estupenda
( tot i que massa breu; els 75 minuts de la lliçó magistral passen volant i et
deixen amb ganes de molt més ) “master class” sobre l’incommensurable talent de
Pina que Cristiana Morganti presenta amb el títol de “Moving with Pina”. I ella
sap molt bé el que significava moure’s al costat , sota la mirada ( una mirada
a la qual no se li escapava res de res) , i seguint les mil·límètriques
indicacions de Pina: al llarg de més de dues dècades va ser ballarina solista
de la mítica companyia, la Tanztheater Wuppertal, amb la qual la Bausch va
canviar com qui diu el curs de la dansa contemporània, i es va inventar també
com qui diu una mena de nou gènere coreogràfic al quan identifiquen amb el nom
de dansa teatre.
Anem a l’exemple
enlluernador al qual em referia abans. En un moment del seu espectacle
conferenciat , Cristiana ens mostra una sèrie de gestos que van ser el resultat
d’unes sessions de treball al llarg de les quals, Pina els hi va demanar al
seus ballarins crear moviments clarament inspirats en els moviments i les
reaccions infantils pròpies dels més petits de la casa. I a continuació li
demana a un espectador voluntari que es pugi a l’escenari, per limitar-se a
seure a una cadira d’aquelles que també agafen una significació diferent quan
les inclous a l’univers Bausch: de seguida et ve al cap aquell escenari ple de
cadires i més cadires de “Cafe Müller” , l’espectacle amb el qual Pina evocava
amb un toc de dolorosa melangia les vivències i la sensació de solitud que va
experimentar durant la seva infància corrent entre les cadires del cafè
regentat pels seus pares, i observant el
món sota una taula. Precisament, ara fa poc més de 10 anys Pina es va acomiadar de
nosaltres ballant al Liceu aquesta coreografia sensacional poc abans de la seva
sobtada mort.
Però no ens deixem
arrossegar per la melangia, perquè provocar-nos
aquest sentiment no entra en els càlculs de Cristiana. El que ella vol ,
és que ens adonem de la forma com aquells gestos innocents propis de criatures,
agafen una insinuant carrega eròtica quan es reprodueixen davant aquest
espectador segut a una cadira: la genialitat de la Bausch queda palesa en
aquest canvi d’intencionalitat del gest. I alhora, queda també palès de nou ( això, es fa evident des del mateix moment en el qual irromp a l'escenari) el carisma
comunicatiu d’aquesta Cristiana que, paradoxalment, ve a representar en molts
sentits el pol oposat de la Bausch. De vegades, quan veus una coreografia
perfectament articulada, tendeixes a veure alhora els ballarins i les
ballarines que l’executen com si fossin part d’un tot i compartissin fil per
randa les mateixes emocions i la mateixa concepció sobre la vida. Doncs, no:
aquí teniu una mostra irrefutable del contrari.
Mediterrània, comunicativa fins a dir prou, acostumada a xerrar sempre
pels colzes segons pròpia confessió, la Morganti es situa ben bé a la banda oposada del caràcter introspectiu,
germànic ,minuciós fins l’extenuació amb el qual se’ns presenta la Bausch.
I escoltant el que ens diu la Morganti,
no costa gaire imaginar que Pina mai
hagués explicat les seves coreografies , o el seu concepte del que significa un
moviment, o la seva manera d’entendre el que implica ballar a un escenari ple de terra que
va generant una pols capaç de ficar-se per tots els porus de la pell dels ballarins (
l’escenari de la superba “La consagració de la primavera”) de la forma com ho fa
Cristiana. Però és que això és propi també de les classes magistrals
veritablement magistrals en les quals algú intenta transmetre’ns de forma
entenedora el legat d’algú altre : la personalitat de qui l’imparteix acaba
impregnant la visió que ens transmet sobre el treball creatiu de l’homenatjat o
l’homenantjada. I si a sobre t’has passat mitja vida ballant al seu costat,
com no t’has de fer teus els seus moviments! Cristiana ho fa de manera fascinant, i alhora li rendeix a Pina el millor dels tributs possibles: aquell que serveix per a crear vincles encara més intensos entre el talent d'una gran creadora i el públic receptor que admira de lluny la figura mítica , però que gràcies a "classes" com aquesta, la pot sentir molt més propera.
