My (Hip-Hop) History

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Dani Lleonart
So:
Dani Lleonart
Autoria:
Marc Rosich
Direcció:
Marc Rosich
Sinopsi:

Sempre amb una ràdio al seu interior, en Dani Lleonart porta anys viatjant pels indrets més inhòspits del hip-hop. Passejant pels carrers a tot volum va adonar-se que sempre és un bon dia per treure allò que portes dins teu.
Sons, ritme, colors i paraules per explicar-nos el seu viatge personal en el món de la música i per introduir-nos en una recent història de revolta, llibertat i expressió: la història del hip-hop!

#myhiphophistory

Crítica: My (Hip-Hop) History

03/05/2019

Una vida polifònica

per Jordi Bordes

Els Brodas Bros van fer, fa una dècada un espectacle en el que intentaven ensenyar els diferents gèneres del hip hop, la seva evolució. Perquè aquest art urbà, tant absorbent,  ho barreja tot i costa saber-li posar escoles, arrels i raons. No és imprescindible conèixer els pares d'una persona per  a enamorar-s'hi, però es pot aprofundir molt millor si es coneix on viu i quina ha estat la seva infància. 

Ara Dani Lleonart, fa una particular visió de l'art delbat (ritme) box (caixa). Ell va entrar-hi per intuïció, provant i reprovant a l'habitació de casa, trobant sonoritats que es van desdoblant a partir del simple PU-CHI-KA-CHI. L'espectacle és un un unipersonal però que sona quasi simfònic, gràcies a la seva capacitat vocal i també al recurs de les màquines de loop. És una conferència musicada, que demostra una gran capacitat de connectar amb els és joves, un cervell amb el ritme tatuat ordenadament i una necessitat de rebentar el sistema amb cançons improvisades sobre el que veu i el que sent en aquell precís moment. Que no és poc. Evidentment, tot i l'espectaculratitat del dispositiu, costa trencar la fórmula de classe interactiva. Potser és necessari per fixar com es pot començar a fer sons diferents en un mateix moment amb la boca i per saber que tot va començar perquè en els anys 80 dels radiocassetes que es duien a les espatlles passejant pels parcs. els que no tenien recursos per pagar-se'ls, es van inventar el so amb la boca. De fet, diuen que a Castellterçol es van inventar l'himne amb veu perquè així, el poble pogués cantar l'himne sense necessitat de contractar una orquestra. O sigui que, la idea que van tenir els  joves dels barris més pobres dels Estats units, ja la van tenir un segle enrere al Vallès Oriental.