Nàufrags

informació obra



Escenografia:
Lluís Danés
Text:
Míriam Cano
Direcció Musical:
Xavi Lloses
Músics:
Xavi Lloses, Bikimel
Intèrprets:
Dora Cantero (manipulació titelles), Anna Marín (manipulació de titelles)
Vestuari:
Laura Galofré
Il·luminació:
Joan Teixidó
Producció:
Santa Mandra
Companyia:
Teatro del Barrio, Manuel Roque
Direcció:
Alberto San Juan
Composició musical:
Xavi Lloses
Ajudant de direcció:
Anna Marín
Coreografia:
Manuel Roque
Sinopsi:

Nàufrags és un espectacle de teatre visual en què titelles, objectes, veu i música comparteixen escenari. Un cant desesperat i poètic als naufragis quotidians, al risc de la fugida; un cant contra la mort segura de qui no es mou. Un retrat cru i esfereïdor de la solitud dels qui marxen, nàufrags del terror que el mar bressola damunt fràgils pasteres sense vela ni timó. El lament dels refugiats invisibles, a qui només veiem quan la mort els ha fet naufragar a les nostres platges.

Nàufrags és un crit, desesperat però ple d’esperança; un desig de convertir el nostre petit mar en un espai de fraternitat i pau.

Director de cinema, teatre, espectacles, realitzador i escenògraf, Lluís Danès es caracteritza per ser visualment contundent i poc convencional. Amb el seu treball ha aconseguit un gran reconeixement nacional i internacional. Ha realitzat projectes per a televisió, cinema, videoclips o teatre, com les peces de teatre Llits o Wasteland, la pel·lícula Llach. La revolta permanent, El Piromusical de la Mercè 2014, l’acte de clausura del Tricentenari El Somnni d’un gegant, entre molts d’altres projectes destacats.

Crítica: Nàufrags

09/01/2016

Preciosisme poètic i visual que embarranca sense brúixola

per Jordi Bordes

Lluís Danés té una sensibilitat molt personal que connecta amb Lluís Llach, amb Martí i Pol o Eduard Galiano, amb alba Sarraute i Albert Pla o el circ de Manolo Alcántara... Aquests són noms que han col·lqborat de manera directa o indirecta en els seus anteirors espectacles. Ara, es distancia del circ i reforça la línia de la manipulació d'objectes (que ja va iniciar amb el Wasteland, al Grec del 2013).

el director i dramaturg sempre compta amb un espai escènic molt suggerent, de portes que obren i es transformen, de cops d'efecte molt visuals que donen major substància a l'univers en el que convida a capbussar-s'hi. I, en general, tothom hi entra de grat a aquest món, encara que hi hagi una il·luminació molt fosca, de zenitals que remarquen les ombres al rostre dels personatges, d'una dramatúrgia que denuncia. Sembla que aquest Nàufrags ha desviat el seu rumb. S'ha distanciatr de la idea de dos músics que viuen aïllats en una mena d'illa deserta, sense rumb. Ara, respira molt la idea dels refugiats que a partir d'aquest estiu han estat notícia per la seva sortida de Síria i la seva arribada en massa a les platges europees, generant un conflicte evident en aquesta Europa que vol ser garant dels Drets Humans però que s'embarranca en mil discussions estèrils i una pila d'egoismes polítics i econòmics de cada país. és valent fer virar el rumb d'un projecte que està en procés de creació però li falta un punt de valentia, de fer una denúncia més explícita al desinterès dels ciutadans perquè els seus governants actuin amb justìcia i solidaritat. 

L'espai sonor i el visual combreguen perfectament amb l'espai escènic. Els intèrprets il·lustren cada escena amb unes màscares sempre tristes, perdedores, que en prou feines saben traspuar la felicitat. Per això, el quadre de casament qui es maquilla és una de les intèrprets, com també l'escena íntima del record del nàufrag a la seva estimada. Tanta foscor, acaba cansant.  Perquè, un cop entès el codi que l'ocell negre és una mena d'àngel exterminador que tanca l'escena per obrir un nou passatge, tot té un aire de repetició que pot ser magnètic però també perillosament repetitiu.