Nautilus

Circ

informació obra


Sinopsi:

La música que surt de les maletes que porten, i també les robes que vesteixen, els delaten: aquests dos visitants venen del passat. D´aquí que potser es comportin de manera extravagant, pintant signes a terra, ordenant tot allò que sigui susceptible de ser ordenat, netejant-ho tot. Veuen el present amb els ulls d´un passat no tan llunyà i allà on van creen situacions absurdes i surrealistes. Una trobada amb ells pot acabar sent tota una aventura!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Nautilus

26/09/2020

Boig surrealisme amb un pessic de mala llet

per Jordi Bordes

Trygve Wakenshaw és un irreverent mestre del gest, una mena de Fermí Fernandes (d'El Terrat) que, amb play-back, i les mínimes paraules pot construir gags d’un surrealisme màgic. Com el dinosaure que, ferit de mort, decideix treure's la seva pell d’escates i urpes per calçar-se un pijama més suau que el de la llana d’un xai. I que es desperta en un avió transoceànic, sense que ningú s'espanti, aparentment.

Wakenshaw és com el pilot d’Aterriza como puedas que reacciona davant del fet més insòlit. Com la gallina que apren a creuar el semàfor o que és capaç de cuinar els seus ous ben frescos per al seu marit prepotent. Entre gag i gag, amb una ráfaga que converteix en un ball descojuntat de discoteca (com el Rick de The Young ones, em deia l’Oriol Puig Taulé compartint cadira al Parc de la Ciutadella). El Tricicle, mestres del mim, saben que els seus espectacles, sempre carregats de gags lúcids, necessiten entrades i sortides ràpides, insòlites per donar ritme a la peça que demostrin que l’univers analitzat (Èxit, Manicòmic, Sit, Slàstic, Hits) té molts més calaixos que no volen obrir i desenvolupar. El mim neozelandès, com actua sol, decideix donar ritme a la peça partint les trames quasi improvisadament, i anar-les tancant de manera intermitent. Fent que el dinosaure, Crist, i tots els homes prepotents desemboquin en la seva dansa d’extremitats anguloses al vol (en una discoteca trencaria més d’una cara i trepitjaria més d’un peu i de dos). Però a l’escena, respira ben boig, despreocupat de res. Amb moltes ganes de divertir i sorprendre, i amb l'única moralina que els homes prepotents acaben tancats dins d’un forn. O penjats en la torre de Rapunzel. No volem més masclistes, que es pensin que tot segueix la seva roda. En realitat, els reis són els animals. Com al xai Shawn. Benaurades les bèsties que reaccionen com a tals I obvien la jerarquia dels humans, massa pagats de si mateixos.