Sovint tenim una mirada plena de prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural. Som, al capdavall, el resultat d'una llarga transmissió de cançons, dites, poemes, balls (populars o no) que configuren el nostre imaginari col·lectiu. Recuperar aquests materials, treure'ls-hi la pols i col·locar una mirada nova (atrevida) pot servir d'estímul perquè els espectadors superin aquest prejudici.
Cal recuperar el parlar antic dels avis, que deia el poeta.
Si em preguntessin per què vull fer “No cal anar a l'Havana”, diria – sense meditar gaire la resposta- perquè la gent s'ho passi bé i perquè descobreixin d'on ve i què configura col·lectivament l'havanera.
Les havaneres formen part d'aquest patrimoni cultural.
I tenen el seu origen durant el segle XIX a Cuba. És la barreja del ritme modificat (el contrapunt) amb les aportacions de la música africana pels músics cubans. Arriba a la Península de la mà de la sarsuela a Catalunya hi ha hagut sempre una tradició popular de colles que cantaven havaneres.
D'aquestes colles volem parlar, d'aquest ritual d'estiu que forma part dels escenaris catalans a la vora de la platja, de la tradició d'aquest cant que neix de la suma de molts cants, d'esclaus i esclavistes (un cant Cubà de l'època deia: Soy un pobre negro que trabaja con afán, quien fuera negro, aunque fuera catalán). I dibuixar una mirada divertida sobre els nostres referents. Només podem riure d'allò que estimem. Només podem reinterpretar allò que hem vist i sentit tantes vegades, allò que ja forma part del nostre paisatge. A “No cal anar a l'Havana” volem recuperar la comunió que es viu en un concert, la comunió que s'estableix en un recital d'havaneres i que ens servirà com a punt de partida per començar l'espectacle.
(...)
Un cremat, un abanico y muchas ganas de reír y pasármelo bien. Y bueno un flish, flish salvador de tanto en tanto. Empezamos con un brindis para celebrar la vida, por los que están y por los que no están. ¡Y que suene la música! Quizás no hubiera aguantado entera una cantada de habaneras al uso, pero No cal anar a l'Havana pone la tradición patas arriba, le imprime otro aire, un buen toque de ritmo y una comicidad desbordante.
No cal anar a l'Havana junta el hambre con las ganas de comer. Tres monstruos de la comedia juntos, que no te dejan recuperarte de una para disparar la siguiente. Josep Pla, Rosalía, el feminismo... nunca te imaginarías lo que da de sí un género que a menudo vilipendiamos y que ya era hora que alguien lo pusiera en su sitio.
La escenografía de Ramon Simó y el vestuario de Joan Maria Segura Bernadas, incluso el calor (impuesto) de la sala nos hacen trasladarnos a un pueblo de costa. Antes de salir disparados para la playa (que las fechas lo provocan), es necesario pasar por La Gleva para coger el mejor tono a lo que queda de verano.