Havia de ser una lectura dramatitzada i s'han atrevit a donar-li una certa potència d'espectacle. És un esforç lloable però que potser l'ha acabat perjudicant perquè es veuen massa les costures, el text rellegit massa poc i una il·luminació sense enfocar (tot i gaudir d'un notable treball audiovisual). L'objectiu d'aquesta peça, de només dos dies de vida, era donar llum a la història del teatre català dels anys 50, a partir del llibre "El cant de les sirenes" de Josep Maria Muñoz Pujol.
Hi ha un canvi de narrador dinàmic per fer la peça coral. Però els adjectius, que tant caracteritzen la manera de fer analítica de l'autor (i testimoni de les baralles intestines entre la gent de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual), acaben fent la traveta al ritme de l'acció. Una dramatúrgia més directa ajudaria a accelerar els canvis de quadre per poder gaudir puntualment de l'exigent prosa original. Efectivament a "El cant de les Sirenes" es narra prou el geni de Ricard Salvat, un director conegut per tothom de l'època, i temut per la majoria. L'obra hi juga perquè, certament, significa una part important de la història i una oportunitat de revelar un to colorista, controvertit, a la vocació numantina dels teatrers de l`època. Sap greu,però, que el TNC, que mai va oferir la possibilitat a Salvat a dirigir una obra (tampoc quan van recuperar Espriu amb "Primera història d'Esther") ara en faci un cert escarni. Encara és hora que es reconegui el valor de Salvat que, tot i el seu caràcter (o potser pel seu caràcter) va crear espais com el lloat Sitges Teatre Internacional o l'intermitent Entrecultures, a la seva Tortosa natal.
Tornem al muntatge. És necessari recuperar la història. És un deure del TNC que no defuig. L'aposta d'Albertí és diversificar l'esforç per aixecar la creació de més autors desemparats. Provar d'estrenar durant el franquisme també ho van fer altres autors com Pere Quart, Adrià Gual, Salvador Espriu, Ambrosi Carrion, Joan Brossa, Benet i Jornet... Si aquests autors ja han estat més o menys recuperats en produccions puntuals, Albertí ha volgut posar el focus en les veus que no han sonat encara. O que no se'ls hi reconeixia el vessant teatral. Però, a vegades estirant tant el fil, s'acaba trencant. i aquesta és la sensació d'aquesta voluntariosa dramatúrgia en la que s'hi troba a faltar una ànima que respiri en conjunt. Volia ser una reivindicació però acaba sonant més a una operació (estètica).
