Nuestra Señora de las Nubes

Teatre

informació obra


Companyia:
El Óbolo Producciones (Comunitat Madrid)
Autoria:
Arístides Vargas
Direcció:
Lino Ferreira
Intèrprets:
Inma Nieto i Julio Cortázar
Escenografia:
Lino Ferreira
Il·luminació:
Pedro Yagüe
So:
Javier Almela
Vestuari:
Nuria Martínez
Sinopsi:

Una memòria amarga construïda amb un afinat sentit de l'humor. On la condició de l'exiliat s'universalitza i es tradueix en condició del desplaçat, del desarrengat o de la marginalitat. Una peça que reflexiona sobre la memòria, però també sobre l'oblit. Sobre els motius que condueixen a l'exili, però també al comportament costumbrista d'arquetips personatges, possibles habitants de qualsevol poble del planeta.

L'obra narra els successius trobaments entre l'Òscar i la Bruna, dos exiliats que en el transcurs d'un temps imprecís recorden episodis del seu poble: Nuestra señora de las Nubes. Records pels quals transita una galeria de personatges molt diferents, habitants d'un món carregat d'imperfeccions, però on les esperances i els somnis ocupen un destacat lloc.

Una peça inspirada en el realisme màgic i construïda a partir de l'humor amb el qual es viuen les coses quotidianes, però també de la tragèdia que acompanya als desplaçats de la seva pròpia terra.

Crítica: Nuestra Señora de las Nubes

09/03/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Aída Pallarès

Arístides Vargas va escriure Nuestra Señora de las Nubes fa quinze anys amb l’objectiu de reconstruir la memòria de l’exili argentí i l’horror de la dictadura. L’obra narra les diferents trobades entre Bruna i Oscar, dos eterns estrangers, dos exiliats, que a poc a poc recorden i reconstrueixen la història del seu poble. 

Nuestra señora de las nubes, com la resta de textos de Vargas, té una poètica singular i està carregada de metàfores i veritats amagades rere una suau pàtina d’humor. “Nos castigaron con tanta perversidad que nos hicieron olvidar que los que nos castigaron pertenecen al mismo país que nosotros y aún así creemos que es el mejor país del mundo” diu Bruna en un moment del muntatge. A través dels successius diàlegs, gairebé absurds, els dos protagonistes retraten el costat més fosc i pervers de la humanitat. Això fa que, tot i la redundància d’algunes escenes maquillades amb boniques metàfores l’espectador se senti colpit i fins i tot comparteixi el dolor.

Malauradament, ni els paral·lelismes amb l’actualitat, ni uns actors correctes, ni l’intent d’agilitzar la posada en escena, aconsegueixen dissimular la manca d’interès dramàtic de l’últim terç d’espectacle. Una llàstima perquè Nuestra señora de las nubes tenia totes les peces per ser una petita joia. Hi ha trencaclosques, però, que són difícils de resoldre.