Oceà/Océano

Teatre

informació obra


Companyia:
Retret Teatre
Autoria:
Alessandro Baricco
Traducció:
Ivan Padilla
Adaptació:
Ivan Padilla
Intèrprets:
Bàrbara Roig , Lara Díez, Marina Mulet, Ramon Bonvehí, Dani Ledesma, Ivan Padilla, Cels Campos
Direcció Musical:
Cels Monotron Campos
So:
Cels Monotron Campos
Escenografia:
Xesca Salvà
Il·luminació:
Ruben Taltavull, Toni Luque
Ajudantia de direcció:
Dani Ledesma
Direcció:
Ivan Padilla
Sinopsi:

Fa molts anys, al mig d’un oceà qualsevol, una fragata de la marina francesa va naufragar. 147 homes van intentar salvar-se pujant a un rai enorme i confiant-se a la mar. Un horror que va durar dies i dies. Anys després, un home va arribar a la riba d’un oceà qualsevol. L’havia dut fins allà la promesa d’una venjança. La fonda on va estar-se es deia Almayer. I amb ell, una pintora extravagant, una dona bellíssima, un professor de nom estrany i una noia que no es volia morir. Tots allà, suspesos sobre l’oceà. Fa molts anys, aquests destins van trobar el mar i en van quedar marcats.

La versió teatral catalana d’Oceano mare d’Alessandro Baricco. 

Ara, la companyia presenta la versió castellana al Teatre Gaudí Barcelona.

Crítica: Oceà/Océano

25/08/2013

Fredor i soledat

per Jordi Bordes

La proposta de la companyia Retret Teatre té un fort component de fredor, de soledat. Fan una versió molt despullada d'Oceano mare d'Alessandro Baricco. Segueixen la cronologia dels fets i donen els elements mínims per poder anar relacionant l'evolució dels personatges. Sobta que desapareguin tots els personatges que no apareixen a escena, excepte el de Thomas, el protagonista descalç des d'on es mira la trama. Potser aquesta fredor ve de la incapacitat de Thomas de perdonar un crim, l'assassinat "necessari" de la seva enamorada en un rai a la deriva, anys enrere. Ell es promet venjar la mort i ho farà, finalment, donant molta més agror que si la mort s'hagués produït en el rai, poc abans que divisessin una vela blanca que els salvaria a víctimes i botxins. Té una arrencada atractiva gràcies al piano (que es mantindrà com a so de fons en quasi tota l'obra) i al desplaçament dels actors construint una mena de mar encalmada i enrabiada. La humanitat és una joguina davant de la Natura desbocada. Les interpretacions, a dues bandes del Versus, funcionen bé. Hi ha molt de misteri en el pintor extravagant, la dona bellíssima, el professor enamorat abans de conèixer parella i la noia que no vol renunciar a viure, tot i la por que l'aclapara. 

Es descriu un món de soledats, incomprensions, mentides, desigs frustrats, dolor emocional autoinfringit que deixa clavat l'espectador, un cop acabada l'obra. Hi ha una certa catarsi en aquesta peça que vol ser vital i d'amor i acaba sent de personatges egoistes i perdedors.