Olivia & Oliver

Musical

informació obra


Sinopsi:

Espectacle de música teatralitzada amb estètica de cinema mut, on els seus protagonistes, Olivia & Olivier, viuen i comparteixen emocions de pel·lícula. Música, teatre, dansa i humor són l'essència d'aquest espectacle de realisme màgic i a vegades absurd, que atrapa per la seva complexa senzillesa.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Olivia & Oliver

14/05/2021

Un concert i una història deliciosos

per Toni Polo

Ella, l’Olívia, toca l’acordió i canta (de vegades amb un megàfon). Ell, l’Olivier, toca el cajón, toca el seu cos, toca timbals. Ho toca tot! Els dos parlen amb la mirada, amb els gestos i amb els cossos. I així, sense paraules, en format de cinema mut, ens expliquen una tendra història d’amor, amb mil ritmes, des de la samba al rap, passant per la cançó melòdica, pel hits del pop, pel jazz, per la cúmbia... Tot podria semblar molt confús però no. Flueix com la seda i atrapa l’espectador des de la primera nota. Des del primer cop (de percussió).

És el primer espectacle de la companyia Majolie D. O. que formen Edurne Arizu i Txus Eguílaz, navarresos establerts a Barcelona amb carreres pròpies en el món del circ, la dansa, la percussió... Els dos actors (perquè bona part del que fan és teatre) despleguen talent amb mil sons insospitats en una posada en escena tan senzilla com estudiada en tots els detalls.

La història, en dos actes i 10 escenes apuntades en una pissarra, com al cinema mut, “parla” d’aquesta parella que es coneixen, flirtegen, entren en crisi, es reconcilien... com tantes parelles. L’amor neix a cops de beatbox i els sentiments s’expressen amb moviments, amb una atmosfera gairebé màgica, molt teatral i encisadora. I, esclar, amb la música. Quan coquetegen, ella canta el Mambo italiano, esdevé la Chica de Ipanema, dubta amb Quizás, quizás, quizás i acaba a tope amb Everybody dance now. El compromís arriba amb Stand by me; la felicitat, amb Fever; i la crisi... amb rap.

La gràcia de l’espectacle, d’una hora, rau, també, en la originalitat de les versions, que arrenca rialles i els permet fer humor amb aquests mil ritmes que imposen amb tot el que ens podem imaginar, inclòs l’acordió que ella pràcticament no para de tocar i que ell, en un moment donat, converteix en una caixa de percussió, un simple diari o un gran got de vidre de cervesa que va omplint (amb tot el ritme!) amb sorra, convertint-lo en una delicada maraca.

La disposició de la platea de l’Almeria Teatre, amb tauletes amb espelmes (convenientment separades), com si fos un club de jazz del Nova York dels anys 30 acaba d’arrodonir el concert donant-li un to íntim, sense perdre ni l’humor ni, per descomptat, el ritme.