Saludable conte en què la imaginació serveix per superar els entrebancs més antipàtics. La Sara és una nena, amb una mare molt imaginativa, que té ganes de conèixer els companys de l'escola. S'acaben d'instal·lar al poble i miren de connectar i fer amistats amb el veïnat. Només fa vida al carer el drapaire que, possiblement, també serà malvist pels altres veïns de la plaça però qe elles hi troben un puntal per saludar-se al matí i arrencar el dia amb optimisme.
El treball de la companyia Espiral Teatre té el gust de la il·lustració de conte i la sensibilitat de la nena que se sent ferida i que perd les ganes d'anar a escola i d'explicar-li el tràngol a la mare. No li agrada que se li riguin dient-li orelluda, o que vesteix parracs. O que té els llibres mol rebregats. Ella és feliça bm el sue pentinat estrafolari amb els mitjons foradats d'on emergeixen els dits inspectors, que ho investiguen tot. La seva diferència la fa estranya i alhora és seductorañ. Perquè, en cpomptes d'a,agar-la la sap posar com a vaor per riure-se'n o per construir un conte fantasiós. En una clau molt més símple que a Girls like that el bullying i la pressió del grup arracona aquells que no esdevenen líders.
Amb molta simplicitat, la canalla entra al joc que es proposa a l'escena i se suma a tot allò que proposen (com ara a pertányer a un club còmplice i integrador). El muntatge te música en directe, desborda imaginació i accions repetitives que generen una celebrada cantarella ("és clar que nooo!" amb un moviment exagerat i mil·limètricament reiteratiu) molt divertida. El trio d'intèrprets (la mare es desdobla amb la nene ainsolent que vol menyestenir Sara) també ballen claqué i, sobretot, transmeten una infància molt despreocupada, que celebren l'avorriment. I que, en cap moment, apareix ni un sol telèfon mòbil. No els cal. hi ha una felicitat ingènua, àmplia, que permet trencar amb totes les lògiques. Dels espectacles que ajuden a eixamplar els pulmons i a ceure que, per força, hi ha un món millor.
