Fidelitat a un estil i experimentació permanent. Aquestes són dues de les premisses que l'espectador pot detectar amb facilitat en les coreografies de Thomas Noone. Hi ha una base, una estructura ben definida que porta un segell de dinamisme i virtuosisme, en una dansa física, enèrgica i mesurada. Una manera de fer que permetria de lluny, sense referents, reconèixer una obra de la companyia. Sense que això impliqui una repetició d'esquemes, perquè precisament aquell anhel de recerca contínua fa que cada peça resulti diferent i específica del moment creatiu del seu director i dels ballarins més veterans del grup. En aquesta ocasió, amb la participació d'un nombrós grup d'alumnes de sisè curs de l'Escola Superior de Dansa de l'Institut de Teatre. Una oportunitat magnífica que saben aprofitar, apuntant maneres i desplegant serietat interpretativa. Però també un moment extraordinari per a la companyia per reflectir-se, confrontar i emmirallar aquell constant i perseverant treball que des del SAT Teatre estan duent a terme des de fa anys.
Gens fàcil de sintetitzar, potser allargada en excés en els 45 minuts aproximats que dura l'obra, té lloc just davant de l'avió “aterrat” a la Ciutadella i en el marc de la programació Mercè Arts al Carrer. Porta per títol “Origen” i tant pot significar tot allò que s'obre per a la vida individual en l'instant en què s'arriba a un aeroport nou; com pot remetre més simbòlicament a una història de la humanitat on tot va començar un bon dia amb la injustícia, les ànsies de poder, la divisió de classes i la de gènere escampant-se per la terra. La veritat és que la dansa contemporània encara està instal·lada en aquesta prèvia que tan bé se sintetitza en la necessitat d'una senyora que al meu costat preguntava insistentment a qui l'acompanyés si entenia què estaven explicant.
I és una llàstima, perquè la recerca del significat d'aquesta peça pot emmudir l'autèntica peripècia que suposa fer-la allà, en un sorral, aixecant pols, suant -joves i veterans- cada intervenció. Penso que la dansa de Thomas Noone, més enllà del missatge, és un al·legat incondicional al moviment entès com a eina. Que la seva és una instrumentalització sencera del cos que calla mentre interactua amb molts altres. I que el seu ball és una mirada desacomplexada a un llenguatge que en la seva comunicació és encara més antic, amb un origen més incert, que el simple instrument de la paraula. Tot plegat, sense necessitat de renunciar a una dramatúrgia que fila prim, sense complexitats, però amb claredat una història que aquí té un punt d'imatge futurista post-catàstrofe quasi nuclear, que el context de l'avió sense ales amb la cascada d'aigua al fons, la calor encara xafogosa de la ciutat que celebra els darrers dies d'estiu i aquella sorra que tot ho envaeix, contextualitza “Origen” com si d'un intèrpret més es tractés.
Així és l'encontre amb les coreografies d'aquest grup barceloní: fidels a un estil de ballar i que Alba Barral i Javier G. Arozena corporitzen com cap altre dels seus ballarins, per la seva experiència en aquest model de treball, és cert, però també per la profunditat del gest ballat de què fan gala. Que la resta de la companyia accentuen amb la seva implicació i la solidesa que com a grup demostren. I que els alumnes del CSD completen, cadascú des de potencialitats diverses, però sempre en comunicació directa i mirada competitiva cap als seus companys professionals. Tot això sense oblidar l'encertada composició del músic habitual del grup: Jim Pinchen, que firma també notes d'un origen en constant evolució.
