Pacamambo

Teatre

informació obra


Autoria:
Wajdi Mouawad
Traducció:
Ramon Vila
Direcció:
Montse Albàs
Intèrprets:
Marta Parramón Girvent, Joan Roura, Montserrat Grau, Jordi Arqués
Escenografia:
Pau Sánchez
Il·luminació:
Arnau Planchart
So:
Arnau Planchart
Vestuari:
Montse Albàs
Ajudantia de direcció:
Arnau Planchart
Companyia:
CorCia Teatre
Producció:
CorCia Teatre
Sinopsi:

A Pacamambo una nena, la Julie, ha estat trobada després d’una desaparició de tres setmanes. El psiquiatre la interroga per comprendre per què ella i el seu gos s’havien tancat al soterrani amb el cadàver de l’àvia de la nena.

Per què la Julie no vol dir res? Després de dies i dies de negar-se a parlar, finalment Julie es decideix a explicar la seva experiència. A través de les converses amb el psiquiatre, podem assistir a l’aventura que Julie ha viscut després de la mort de la seva àvia i als diferents passos que ha seguit per tal d’acceptar aquesta pèrdua. Una passos difícilment acceptables des d’una visió racional i, com diu la Julie, normal de les coses. És gràcies a la mirada de l’àvia, inculcada a la Julie a través del seu amor, que podrem entendre l’univers de la nena. El llegat de l’àvia en morir és el somni de Pacamambo. Pacamambo és, en el fons, la vida. I aquesta obra de teatre és, ni més ni menys, un cant a la vida.

És la primera vegada que es representa en català aquesta obra de Wadji Mouawad, l’autor de l’existosa Incendis.

Crítica: Pacamambo

19/12/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Manuel Pérez i Muñoz

El teatre de Wajdi Mouawad atresora una relació fecunda i naturalitzada amb el tema de la mort. Els que ja no hi són acostumen a influenciar de forma marcada el pes de les trames o, fins i tot, es deixen caure com a personatges a meitat camí entre la fantasia i la poètica del dol. Ningú millor que l’autor de les reeixides Litoral i Incendis, doncs, per mirar d’aixecar aquesta evocadora faula sobre una nena que decideix plantar cara a la Parca després traspassar la seva àvia.

Des d’aquestes coordenades, per tant, la potència de l’univers Mouawad és belluga com peix dins l’aigua, i és entre els plecs de les imatges que ens evoca on trobarem els més rutilants moments de Pacamambo. També cal avaluar el risc que comporta un muntatge on s’hi conjuguen cadàvers en trànsit, gossos que parlen o aparicions fantasmagòriques. Tot un desafiament que de forma quasi natural s’instal·la en la fructífera parcel·la entre l’espectacle d’adults i el tots públics.