Ja fa setmanes que al Teatre Romea es pot veure Paraíso perdido, un espectacle estrenat al Teatre Grec ‒en una edició molt paradisíaca del Festival Grec, atès que s’hi van exhibir també Paradís, de Sergi Baos i Paradise Lost, de Ben Duke‒. Es tracta d'una obra amb text d'Helena Tornero ‒a partir del poema èpic de John Milton (1667)‒ i direcció d'Andrés Lima, que s’hi aplica amb la vehemència i l'eficàcia que el caracteritzen.
Des de dalt de tot de l'espai escenogràfic dissenyat per Beatriz San Juan ‒i inundat per la suggestiva videocreació de Miquel Àngel Raió‒, l'actriu Cristina Plazas descendeix com un àngel caigut, de rigorós negre i sobrevolada a intervals per uns làsers propis d'una torre de vigilància ‒l'imponent disseny de llums va a càrrec de Valentín Álvarez‒, com si fos un delinqüent en crida i cerca. Ella encarna el dimoni, sinònim de rebel·lia i de dissidència, però és Déu qui dirigeix el joc.
Pere Arquillué interpreta un Déu fatxenda, foteta i perdonavides, demiürg totpoderós que va vestit amb l'opulència d'un gran empresari i passeja amb ranca i estudiada parsimònia. És l'amo del relat i, equiparat amb un director d'escena ‒el món és un teatre, i la religió encara més‒, té la capacitat d'aturar i reiniciar l’acció amb una sola paraula. El d'Arquillué és un exercici actoral grandiloqüent, del tot oposat a la contenció que li vam veure a El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Això és marca Lima, és clar. La tirallonga inicial, que deixa anar assegut en un lateral i d'esquenes al públic, com si fos un narrador en off, arriba amb una sobreactuació del tot intencionada; quan ocupi el centre de l'escena, l'actor adoptarà un to grandiosament èpic i sorneguer alhora.
L'heroi ‒l'heroïna‒, però, és l'àngel caigut que interpreta Plazas, amb un to greu i aspre que comunica un dolor fondo: “Adiós, campos felices. Horror, yo te saludo”. Convençut que és preferible regnar a l'infern que servir al cel, lidera l'acusació contra un Déu paternalista i cruel. Com diu Jaume Forés a la seva crítica, res més sospitós que un ésser que tot ho sap però que no mou un dit per evitar els mals futurs. El gran tema és la rebel·lió, aquí inseparable del fracàs i de la caiguda. El dimoni és més solemne que Déu i menys burleta, perquè s'ha construït amb la impotència de la derrota ja sabuda. Esmolada i dura, la Plazas; infatuat i jocós, l'Arquillué. Tots dos amb una declamació excelsa, que culmina en el fascinant àgon de la cinquena part, titulada “Guerra”, un espectacular duel entre les dues instàncies sobrenaturals, amb l'ampul·lositat dels grans oradors polítics i la tensió de dos superherois a punt de fer estralls. A la sisena part, quan narrin la caiguda de l'home, es balancejaran al ritme de “The garden”, d'Einstürzende Neubauten, fantàsticament versionada per Jaume Manresa ‒responsable de l'espai sonor i de la música‒ i portada a un registre més líric per Elena Tarrats i Laura Font, que apareixen com a al·legories de la Mort i de la Culpa i canten com criatures celestials.
L'adaptació d'Helena Tornero incorpora motius ecologistes i feministes. Queda clar que la nova espècie creada per Déu és feble, estúpida i molt perillosa. Erigint-se en rei del món, l'home va esdevenir assassí de la natura. Lucía Juárez i Rubén de Eguía encarnen una Eva i un Adam ben primitius ‒no alliberats, en un primer moment, del seu pelatge d'homínids‒ i que, no obstant ‒misteris del teatre!‒, ballen “Cheek to Cheek” com si fossin els protagonistes d'una pel·lícula clàssica de Hollywood. Captiva el to de Juárez com a Eva, mare de la humanitat, que refereix la seva estranyesa amb una encantadora naturalitat. I de quina excitant manera tradueix la trampa que, amb astúcia viperina, li para el dimoni! Assumeix l'estatut de narradora per explicar-nos com Adam i ella van passar de ser “una pareja feliz y sonriente” a reconèixer-se com a cossos individuals; o per parlar-nos de la soledat estranya que produeix el plaer, i de la llibertat que atorga saber que es pot desobeir. Hi ha un moment, sí, en què incorre en l'estridència ‒d'altra banda, totalment prevista o buscada tant per la dramatúrgia com per la direcció‒: la proclama feminista, cridada a platea, resulta extemporània en termes escènics.
Déu és el creador omnipotent i la instància narradora que signa el relat del món, i això potencia la metatetralitat de tot plegat; només cal veure el gest emfàtic amb què ordena aturar un efecte sonor o disposa el fosc final. A l'entrevista que Oriol Puig Taulé li ha fet recentment, Helena Tornero explica que en aquest Paraíso perdido va voler introduir una reflexió sobre la demonització de l'ofici de l'actor, històricament associat amb el diable pel seu poder de transformació; el que li sembla interessant és com en els seus actes litúrgics l'església es va apropiar de les eines de l'art que més havia perseguit, el teatre. “Y aquí estamos”, diu Arquillué. És un privilegi tenir aquests dos monstres de la interpretació a frec, en un muntatge on predomina la frontalitat: contínuament miren a platea, ficcionalitzada com una assemblea de dimonis ‒en altre temps querubins i arcàngels; ara, presoners al cor de l'infern‒.
A Paraíso perdido triomfa l'art de les actrius i dels actors, i també la contundència de la plàstica, que evoca la geografia borrascosa d'un lloc sense repòs ni pau. La manera com es conjuguen vestuari, espai, llum i projeccions ‒del negre ala de corb al groc safrà i el vermell condemnació‒ atorga a l'escena un cert aire de vinyeta. Un anell projectat plasma ben gràficament el caràcter circular de la composició. Som on érem, en l’ordre ‒etern‒ de la ficció d'un Déu condemnat a entretenir l'audiència. “El infierno es un teatro vacío de aplausos”.
Article publicat a Núvol el 29 de novembre de 2022
