Innovadora tant en la forma com en el missatge, la "bailaora" catalana analitza la diferència partint d'una visió renovadora del flamenc. Ho fa en un escenari compartit entre intèrprets reals i els que intervenen en una peça de videodansa.
Definim allò que és diferent, especial, rar i potser únic, amb el mot peculiar, un adjectiu que apliquem a persones o coses que no encaixen en la visió ortodoxa de com hauria de ser tot plegat. Potser també a una manera de ballar, a una forma d'interpretar el flamenc com la d'aquesta companyia, dedicada a innovar des d'una perspectiva abstracta. Prescindeix de l'academicisme i reivindica la llibertat d'explorar, de trencar amb els estereotips, tant en la interpretació coreogràfica com en la música que es balla o els conceptes que es porten a escena. Aquí, de fet, el centre de la proposta és l'oposició entre un món real representat pels bailaores i bailaoras presents a l'escenari i els artistes que, des d'una peça prèviament enregistrada de videodansa, encarnen el món virtual i digital. Ana Morales apareix en escena i, a la vegada, a la peça de videodansa, en un intent de fer visible la resposta del cos a la seva pròpia imatge digital. Balla per a ella mateixa i visualitza el seu propi "jo" en una imatge perfecta de la manera en què, en el món digital de les xarxes, cada persona crea la seva pròpia imatge per oferir-la als altres. Posa la música a aquesta peça de videodansa un artista que, com tot en aquest espectacle, és també "peculiar": un Raül Refree que crea espais sonors atemporals. Amb aquestes bases, Ana Morales ha bastit el seu espectacle, una proposta de trajectòria internacional que s'estrena el juny del 2022 a la Grande Halle de la Villette, a París, amb la implicació del Teatre de Nîmes i de la Bienal de Flamenco de Sevilla.
La responsable d'aquesta creació és Ana Morales, una ballarina i bailaora nascuda el 1982 a Vilafranca del Penedès, que ofereix un flamenc sempre innovador, d'una gran intensitat i, com s'ha dit alguna vegada, d'una elegància i sensualitat especials. Dansa contemporània i flamenc conflueixen en el seu llenguatge coreogràfic, marcat per la tècnica, la presència escènica i el coneixement de l'art de la dansa, però també per les hibridacions i contaminacions constants amb altres arts. Entre les coreografies que ha firmat, hi ha Los pasos perdidos (2016); Una mirada lenta (2017); Sin permiso. Canciones para el silencio (2018), dirigida per Guillermo Weickert i coproduïda per la Bienal de Sevilla, el Festival de Jerez, Flamenco Festival i Tanzhaus Dusseldorf, o En la cuerda floja (2020).
