Per setena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-sis, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic.
L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure.
I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere.
En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa.
L'any 1985, el primer escenari va ser el del Teatre Condal. I allà formaven: Mario Gas, Juanjo Puigcorbé, Montse Guallar, Albert Dueso, Fina Rius, Marta Padovan, Felipe Peña, Àngels Aymar i Joaquim Cardona. L'any 1996, primer al Teatre Victòria i després al Teatre Goya, la van enlairar: Abel Folk, Mercè Comas, Joan Crosas, Maria Lanau, Roser Batalla, Joan Cusó, Marta Calvó, Jaume Mallofré i Josep Penyalver. El 2002, aquesta vegada al Teatre Borràs, hi van intervenir en diferents etapes: Abel Folk, Mercè Comes, Cesc Albiol, Pep Planas, Anna Briansó, Enric Majó, Mireia Portas, Albert Trifol, Mireia Villanueva, Santi Ibañez, Rosa Andreu, Àlex Casanovas i Eduard Farelo. En el repartiment de la versió del 2011, també al Teatre Borràs, de tots ells, només repetien Enric Majó i Pep Planas. La resta torna ja va aportar-hi un aire nou: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Meritxell Huertas, Saida Lamas, Aleix Albareda, Carles Martínez, Mònica Pérez, Miquel Sitjar... Difícilment n'hi havia cap que desentonés i el resultat coral és una de les virtuts de l'espectacle.
Faig aquest extens parèntesi patronímic i històric perquè es podria arribar a pensar que l'obra es reposa tantes vegades en el temps perquè és senzilla de fer. I res més fals que això. Com més vegades veus «Pel davant... i pel darrera» —i en el meu cas ja deu ser la cinquena o potser sisena vegada—, més t'adones de l'enorme dificultat i la multitud de trampes que amaga la trama d'aquest espectacle. Una dificultat i unes trampes que cadascun dels intèrprets ha d'esquivar com millor pot, però sobretot, com millor sap a través de l'ofici que porta dins.
Resulta que el text de «Pel davant... i pel darrera» és gairebé inexistent. Bé, a veure, sí que s'hi parla molt, però sempre són diàlegs de malentesos, frases a mitges, repeticions dels assajos de l'obra de ficció i baralles fins i tot en mutis i amb gestos quan s'està a la part del darrere de l'escenari, en el segon acte.
És en aquest acte, precisament, quan es posen en pràctica una sèrie d'accions mil·limètriques que requereixen un control de moviment sense errors de cap mena: una ampolla de whisky que vola, un ram de flors que passa d'unes mans a unes altres, uns llençols que fan de fantasma o de xeic, millor dit, una bossa d'aigua calenta que va d'aquí a allà, una destral enorme que és l'única peça de l'attrezzo que no té res a veure amb l'obra que a la ficció es representa... i, esclar, el gec de trompicades que, per molt conegudes que les tinguis, sempre et sembla que acaben de passar per accident: la baixada lliscant per l'escala de fusta amb el cap com a bala sense aturador; la caiguda sobre el sofà de la dona de la neteja; els embolics dels plats de sardines i, sobretot, l'embolic del fil del telèfon... Nous temps: amb el repartiment estel·lar del 2018, amb Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina, ja hi apareixen els telèfons mòbils i, en una arriscada trapelleria, el marc geogràfic de la Sierra madrilenya. Uf!
Diria que cada nova reposició de «Pel davant... o pel darrera» té uns matisos diferents però que no li fan perdre el seu sentit original, sobretot perquè l'espectacle té la direcció d'Alexander Herold, al costat de Paco Mir.
No sé si «Pel davant... i pel darrera» es pot considerar ja una mena d'escola de revàlida en formació teatral. En tot cas, de segur que cap dels actors i actrius que hi ha passat se n'ha penedit, sobretot perquè la resposta de la platea és enormement gratificant —gairebé uns intèrprets més en off amb riures a dojo no accionats per cap control tècnic com fan enganyosament les sèries televisives— i també perquè, a pesar que és un espectacle físicament esgotador —vuit portes, una sala de recepció, una escala força alta i un balcó al terrabastall— també té la virtut de rejovenir escènicament els que s'hi enrolen perquè la construcció de la fusteria de la trama els demana que tots hi posin els cinc sentits per davant... i fins i tot algun més per darrera, si pot ser. (...)
