I la pietat? Què se n’ha fet, de la pietat? Això és el que es pregunta l’autor i director Roger Torns, un nom que en aquests darrers temps s’ha escolat en diverses ocasions a la cartellera ( Hàbitat (doble penetració), Distància, Strip-Tesi) i del qual s’ha començat a parlar referint-se a ell com una jove promesa de la dramatúrgia catalana. Torns percep que no anem precisament sobrats ni de pietat, ni d’empatia. I considera que aquesta mancança resulta tràgica, si tenim em compte que estem envoltats de tragèdies “que es minimitzen, s’amaguen o s’esborren perquè no coneguis la pietat i la compassió”. Una minimització, una ocultació i un esborrament que té com a objectiu crear por envers tot allò que sembla estrany i/o que ve de fora, tot allò que sembla amenaçar el nostre sistema de vida, les nostres propietats, les nostres insegures seguretats, les nostres arrels. I d’aquesta por se’n serveix aquesta nova onada de pensament ultradretà que s’escola per tot arreu.
“We Don’t Need Another Hero”, cantava Tina Turner a la banda sonora del tercer “Mad Max”. Per contra, Torns reivindica la necessitat de tornar a aquells herois i aquelles heroïnes amb capacitat per “lluitar fins la mort per les causes majors” . De retruc, i seguint l’exemple de Mouawad, reivindica la necessitat de tornar a la tragèdia heretada dels antics grecs com a instrument idoni per a parlar d’aquestes altres tragèdies que ens assalten quotidianament sense que la nostra pietat s’immuti . I d’altra banda, entén que si a la família es troba una mica l’origen de tot plegat, la família és també el marc ideal per donar-li visibilitat a aquesta perillositat potencial que acaba traspassant l’àmbit domèstic i convertint-se en símptoma de disfunció social. Al cap i a la fi, també les més grans tragèdies clàssiques, encara que es desenvolupessin en grans palaus i no en urbanitzacions situades en un entorn pseudo rural com aquest en el qual té lloc la seva obra, en tenien molt de tragèdies familiars: només cal fixar-se en els parent d’Orestes, o en el cas d’Èdip . I és precisament aquella filla d’Èdip- l’Antígona – entossudida en enterrar com sigui el cadàver del germà , qui inspira el personatge de la Raquel , la post adolescent amb dèria pel hip hop decidida ( atenció, deixo anar un “espoiler”!) a donar-li sepultura al jardí de casa al Negre, el seu estimat gos que ha estat mort de forma notablement brutal . I que com últimament deixa anar alguna que altra queixalada potser també perquè ha rebut algun que altre pal , s’ha transformat en un gos potencialment perillós. La metàfora no pot ser més evident, potser massa i tot : assenyalar animals potencialment perillosos i justificar ràpid la seva mort resulta molt fàcil, mentre que per contra sembla molt difícil aturar-li als peus a temps a aquells altres animals potencialment perillosos en forma de persona que viuen al nostre mateix entorn. A ells , en nom dels vincles de sang i dels vincles d’amor , els hi tolerem i /o disculpem aquelles senyals de violència que haurien de posar-nos en estat d’alerta, que després poden materialitzar-se en actes irreversibles, i que venen a alimentar aquest teixit ultra que guanya terreny pam a pam.
El problema és que tot el tràgic rerefons social i polític que Torns intenta reflectir en el microcosmos d’aquesta família integrada per una mare amb dos fills i en la qual cal incloure també al xicot de la Raquel, es fa obvi pràcticament des del mateix inici de la representació . I després , aquests personatges tan metafòrics resten una mica immòbils, massa lligats a la funció que els hi té destinada el text, massa esquemàticament repetitius. La tragèdia no avança cap a cap mena de veritable catarsi. I tampoc l’enrabiada Raquel té prou entitat com per a reencarnar aquella mena d’heroïnes lliurades a “causes majors” de les quals parlava Torns, ni la seva posició sembla tocada per una especial lucidesa. D’altra banda, l’idea ( sobre el paper, una bona idea) de servir-se del hip hop donant-li una representativitat similar a la que el cor posseïa en aquelles altres tragèdies resta també una mica malbaratada. Els temes musicals irrompen a l’escenari sense que el text sembli conduir cap a ells. I un cop més, la sonorització no té en compte que la comprensió de les lletres hauria de ser estrictament necessària : per contra, el so brut i la mateixa interpretació d’una Laura Daza que no sembla moure’s aquí tan còmodament com quan se’n serveix d’altres estils musicals, impedeix sovint aquesta comprensió. Situat en un espai escènic poc agraït, l’espectacle mostra altres desnivells interpretatius que semblen necessitats d’un treball de direcció més afinat. Certament, Torns i la companyia H.I.I.T apunten temes necessitats de ser abordats amb urgència, ho fan amb ambició, i assoleixen puntualment els seus objectius. Però a aquesta família teatral que es mou per l’escenari li manca l’entitat suficient com per carregar a els seves espatlles el pes metafòric que Torns li ha volgut atorgar.
