Petita història d'un gran paisatge

Circ

informació obra


Interpretació musical:
Clara Colom
Sinopsi:

Una parella d'antics artistes de circ, una mica llunàtica, viu envoltada dels aparells i materials que van ser el fonament de la seva vida professional. La seva quotidianitat melancòlica es veurà trasbalsada per l´arribada d´un grup d´artistes en actiu acompanyats d´un antic company d´aventures que els farà reviure els records del seu passat comú com a troupe.

Un muntatge ple de poesia i amb música en viu on "Ley Mendoza" recupera molts elements dels seus últims espectacles, "Pals" i "Guadual".

Crítica: Petita història d'un gran paisatge

26/09/2017

Sessió de patchwork amb lleu tesi de fons

per Jordi Bordes

Leandro Mendoza (nou director artístic del Trapezi des del maig passat i convençut director de circ en els espectacles de mig format) treballa amb el material dels seus dos anteriors espectacles Pals i Guadual per construir questa peça. També l'estructura de La tartana basteix aquesta peça pensada per a ser interpretada al carrer. De fet, repeteix bona part del repartiment i també dels exercicis acrobàtics. Pel que fa a Pals, elimina el repte que tots els elements acrobàtics a apareguessin en aquell carruatge de troupe itinerant. L'element ja està desballestat i, simplement aprofiten allò que més els convé. L'espectacle de carrer és intens, 45 minuts, i necessita que les transicions es facin quasi a lhora que es desenvolupa algun número. En tot cas, imagina que aquella troupe de fa uns anys, s'ha adormit i ja no vol fer gires. El seu circ és clàssic i el defensen amb orgull. L'arribada d'un grup d'acròbates contemporanis (actuen sense paraules, deixen que l'acrobàcia, el ball i el joc parli per ells) significa una trobada interessant, un conflicte en el que, de seguida, es fon el conflicte. 

L'obra juga amb música en directe, amb unes acrobàcies que alternen els elements més clàssics (cable o malabarisme amb les masses o claquè) amb altres de més insòlits (equilibri sobre rodes de carro, corda sobre una estructura que pendula en funció del contrapes dels altres artistes...). El text ajuda a què la idea es consolidi amb claredat. Potser hi ha un excès de barroquisme que sona massa inflat i no hi diu gaire (podria tenir una certa justificació si donés a un cert conflicte o a una tipologia de personatge o una corrua de gags). És molt més directa, còmica i contundent la posició del personatge que interpreta Itziar Castro, que sap conciliar un humor ben espontani (aparentment) amb la nostàlgia de quan ella es movia pel cable amb soltura (aparentment).