[Crítica corresponent a l'estrena del 2011]
La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres.
Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves.
Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors. També els preadolescents, els adolescents i els adults hi troben cadascú el seu atractiu per constatar les possibilitats de les noves tecnologies aplicades a l'escenari.
En aquest espectacle, considerat de dansa, només dos intèrprets hi fan els papers principals: Pinotxo i Gepetto. Però el llenguatge corporal contemporani s'acosta al registre que les noves generacions coneixen molt bé. Així, Pinotxo es construeix a partir de material aprofitat d'una sèrie d'objectes abandonats en un sac de runa que arrossega Gepetto. I, des del moment que Pinotxo pren vida, tota l'acció s'empara d'una mena de simulacre de tècnica en 3D —ep!, però sense ulleres especials— amb un tul frontal i un altre al fons de l'escenari que permeten reproduir espais i moviments en imatges que, mitjançant l'escenografia clàssica, seria impossible de reproduir.
L'aplicació d'aquesta nova escenografia és l'altra cara dels antics telons de paper. Si l'escenògraf Mestres Cabanes i els fantasmes del Liceu aixequessin el cap, se'n farien creus. Ara només cal esperar que els contraris a les noves tecnologies s'adaptin a aquest nou llenguatge i acabin cedint i abandonant les seves reticències nostàlgiques.
En el cas d'aquest «Pinocchio», la interpretació dels dos actors-ballarins ofereix un espectacle de dansa (i noves tecnologies) que fuig dels esquemes establerts: Pinotxo i Gepetto surten del taller de fusteria, circulen per carrers italians, Pinotxo va a l'escola, les aules estan equipades amb ordinadors —ah!, i els escolars porten bata d'uniforme com un presagi del debat que s'acosta—, del blanc i negre passen al color, fan de coral, Pinotxo i Gepetto passen per davant de centres comercials, sortegen el trànsit d'automòbils, s'embadaleixen amb els aparadors d'informàtica i s'entenen amb els ordinadors i els videojocs com si Carlo Collodi ja ho hagués fet des de sempre.
Tot i així, la trama és força fidel a l'origen del conte i Pinotxo acaba sent l'heroi que recupera el vell Gepetto del fons del mar. Molt efectives les imatges que fan que Pinotxo participi en una actuació de circ amb marionetes —per cert, amb una col·laboració de Roseland Musical amb el fons d'Herta Frankel— i que entri al ventre del tauró. I molt més efectives encara les fusions que es fan dels dos personatges en carn i os a l'escenari amb l'utillatge, el paisatge i l'imaginari de la projecció a doble tul.
Com Carlo Collodi va haver de fer en el seu dia per aclamació popular —ell havia fet desaparèixer el protagonista del mapa en una primera versió— Pinotxo, després de la desagradable experiència del nas llarg, acaba alliberant-se de la condició de ninot de fusta per convertir-se en ésser humà. La moralitat del conte de Pinotxo —la mentida és mala companya de viatge— no l'estalvien ni els videojocs ni els tuls de 3D. Ja es veu que aprendre a viure continua sent tan complex en l'era digital com ho ha estat en l'era del paper. Espectacles com aquest intenten fer-ho una mica més senzill per als que vénen darrere. (...)
