Tota transmissió d'informació té una interpretació que la modifica. Pocahontas és un exemple paradigmàtic que utilitza Bárbara Mestanza. Li serveix per adonar-se que algú va trair-li en la seva infància explicant una història ensucrada (amb els colors de Disney) d'una vida que deuria ser molt dolorosa. Ella, avui, només pot imaginar-s'ho. Des d'aquesta anècdota, a rebucat la peripècia d'aquestes princesa índia que, esdevindria exposada a la Corona Anglesa, com una demostració de concòrdia entre els indígenes americans i els colons anglesos. Aquest muntatge, aparentment provocador i ingenu d'arrencada, però amb una radicalitat que va explosionant a mesura que es van trobant les contradiccions del que, fins ara, tothom tenia com un conte, ensenya la directora i dramaturga avui, després del procés de construcció de l'obra.
Mestanza,com ja va fer amb una intensa i militant La mujer más fea del mundo (a partir d'un paradigma d'èxit de la dona d'avui), desgrana pas per pas el títol.Ensenya el procés. Exposa el moment en què s'adona que ella mateixa, conquereix, avassalla el record de la desconeguda Matoaka (Pocahontas). Que no hi ha més veritat que l'aquí i l'ara. Amb 28 anys, ensenya un nihilisme profund, que aclapara. S'exposa, sincera, mirant de connectar amb els espectadors, sense màscares ni filtres. És l'única manera de ser honesta. Representar Pocahontas és com parir un Micky Mouse a escena. És un engany vistós. Per això, necessita llegir als peus de la tomba de Walt Disney (per cert que encara no s'ha trobat la de Maoaka/Pocahontas/Rebecca a l'església de Kent, on va ser enterrada) una declaració de principis que acaba amb cap fidelitat anterior. L'única evidència és la Mort. La veritat queda tancada en una caixa. I és deure de cadascú obrir-la sense perdre'n la voluntat del que va conservar-la.
L'espai, brut, per l'estètica del muntatge exposa icones populars i religioses, barrejades, al costat de joguines,. vídeos o il·lustracions de c`mics escampades al terra. Hi ha com una capella en la que s'hi veuen verges, i les creus que van construint-se i escampant-se per l'escena, evoca a les dones assassinades a Ciudad Juárez, coma aquelles del 2666, de'n Rigola. La transformació d'aquella nena entremaliada, trapella, es produeix també en l'actriu. Que va de la despreocupada pels principis a la filla del rei indi que procura entendre els homes. I conviure-hi. I sentirse assetjada, des dels 11 anys. Com una dona. Els colons, amb la creu al capdavant (feia poques dècades que Anglaterra era anglicana) es veuen superior a una cultura mil·lenària, que l'arrassen. Pocahontas és una supervivent. Com una Kassandra, víctima de la violència perpetrada per l'ànsia de Poder i riquesa. Mestanza com Carla Rovira a Màtria, ensenya durant l'obra la descoberta durant el procès. Calposar més atenció en el que clamen les joves autores. Amb una potència que esquinçadora, que mira d'imposar-se,amb honestedat, al discurs hegemònic patriarcal. Uns espectacles en què redimeix a les dones i que remou les bases d'una societat contemporània, per trobar uns equilibris més justos entre els i les ciutadanes. Políticament incorrecte. Humanament necessari.
