La proposta de Pornopop respira l'aire de primera vegada. És una comèdia amb tints dramàtics de provatura, similar al 9to5, que aquests dies fan també al Maldà. En realitat, és un camp de proves per entendre què vol dir actuar cada vespre davant d'un públic ben diferent. Aquest és el repte de les intèrprets: tenir els seus moments de solo i de guanyar consistència a escena, des de personatges ben extrems que obliguin a trobar nous ressorts per aprendre l'ofici. Segurament, l'obra juga a aquesta radicalitat, i per això en queda molt qüestionada la justificació dramatúrgica. Perquè el to és absolutament volàtil (des de la comèdia amb l'escena de sexe tòrrida als moments íntims i delicats per mostrar instants de desesperació, de desamor, de desesperança). Laia Alberch juga al recurs de construir un passat com a grup de pop d'aquestes amigues. I ara es retrobaran i provaran de recuperar (o no) els ponts d'amistat trencats o abandonats durant anys.
En realitat, darrere la nostàlgia de retrobar-se, totes tenen una ombra una insatisfacció a sobre que pretenen amagar. La direcció ha mirat que cada intèrpret testi les seves habilitats siguin vocals o bé mímiques. Però, per sobre de tot, les psa en reptes vocals i interpretatius complexos. Tant pujar i baixar sense massa sentit fa que la peça no estigui ben tensada, que el ritme decaigui i que trigui en arribar un final que, d'altra banda, és previsible molt abans. Tot i això,és una peça distreta que mentre permet exercitar rols diferents (Clara Solé mostra un rol antagònic al de Fun home) diverteix amb uns arquetips ben extrems: Gràcia és una borratxa i roba compulsivament, mentre que la seva germana Greta s'ha fet monja de clausura, per exemple. Els personatges masculins són com mascotes sense ànima, gosses faldillers o conills desbocats. És pràcticament l'única raó per a introduir la sexualitat al quadre, que hi arriba molt forçada (probablement, mirant de relacionar treballs individuals de tallers anteriors). Musicalment, Marc Sambola, en comptes de refugiar-se en el piano (o el teclat) opta per tocar la guitarra, que empasta molt bé amb la veu sense microfonar de les intèrprets. Juga amb una patitura exigent,. preciosista, que fuig de les tornades enganxifoses, amb una sensibilitat similar a la de Per si no ens tornem a veure (Maldà, 2017). Ara, en comptes de viure un amor romàntic, es presenten unes vides truncades que, només per un moment, semblen reconciliar-se. De fet, apareix latent la idea de l'ambigüitat sexual en el personatge de Marcel/a (que la referència musical a provar de remetre és Limbo, de Les impuxibles).
