Això de morir-te, i anar-te’n definitivament cap a aquell país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers ( per dir-ho a la manera del príncep Hamlet i d’Àlex Rigola), continua sent el pitjor que et pot passar ( i que et passarà segur; temps al temps) al llarg de la vida. I com ,vulguis o no vulguis, d’aquest viatge final no te’n lliurarà ningú, al neguit provocat pel traspàs, cal afegir-li el neguit addicional provocat per les cabòries relacionades amb allò que ve després del traspàs. Sobre aquest tema post mortem, les religions sempre han volgut dir l’última paraula, adaptada a les seves particulars creences . Però tampoc el món de la ficció se n’ha estat mai d’especular a dojo sobre la matèria. I sovint , ens ha situat en aquestes sales d’espera una mica a meitat de camí entre el barri de l’existència que es deixa en darrera, i l’altre barri que es convertirà ja en residència definitiva: sales d’espera en las quals, sovint també, els que esperen encara no en són del tot conscients de la seva nova condició. Si ens posem existencialistes, la sala d’espera en la qual no hi cap ja cap mena d’esperança, es pot convertir en aquell espai “A porta tancada” en el qual Sartre ens revelava que l’infern són els altres. Però morir-se ja és prou dramàtic com per a dramatitzar encara més la situació. Així ho va entendre per exemple Ernesto Caballero, quan a la sala d’espera de “Auto” reunia a tots els implicats en un fatal accident automobilístic, per tal que cadascú anés assumint el seu grau de responsabilitat en els fets, tot servint-se de la comèdia més desfermadament negra .D’altra banda, en aquestes ficcions plenes d’espais més o menys celestials i notablement més acollidors que l’infern sartrià( tot i la seva tirant a poc engrescadora blanca neutralitat decorativa ), sempre et pots trobar amb una mica de sort algun angelet de bon rotllo disposat a donar-te una puntual segona oportunitat ... i a deixar-te tornar per una estona al món tangible per tal de solucionar un error d’aquells que no et podries perdonar mai al llarg de tota l’eternitat. Aquest seria per exemple el cas de la cèlebre obra “Liliom” de Ferenc Molnár , transformada després per Rodgers i Hammerstein en el magistral musical “Carousel”. Tot i que els àngels també poden cometre errors monumentals, i deixar un cos sense ànima abans de temps, com ens explicava Warren Beatty a la comèdia “El cel pot esperar”, basada per cert en una obra de Harry Segall de la qual se n’han filmat ja tres versions diferents : no sabeu vosaltres ( això, només ho saben al cel) la feinada que dona buscar llavors un cos – o més d’un- que pugui acollir aquesta ànima fins que arribi la seva hora de partir definitiva. Més encara si tenim en compte la marxa que portava el cos de Beatty ( ja e m’enteneu) quan es va filmar aquella pel·lícula. Però si ens posem romàntics, ningú ha pogut superar allò que van fer Michael Powell i Emeric Pressburger a “A Matter of Life and Death”: allà descobríem que gràcies a l’amor, la Mort pot ser apel·lada, i es pot aconseguir un temps de pròrroga . I és ben possible ( jo diria que és gairebé segur) que Antonio Tabares conegui aquesta pel·lícula sublim, perquè en ella hi jugava alhora un paper fonamental allò que pot passar a un quiròfan similar a aquell pel qual ha passat el personatge interpretat per Rafaela Rivas, en una d’aquelles operacions que acaba resultant ser a vida o mort, i que semblen haver-se inclinat cap a la segona opció.
I aquí és on l’autor de l’excel·lent “Una hora en la vida de Stefan Zweig” ( una hora que resultava ser, d’altra banda, l’hora anterior a la seva mort), tira també mà de la sala d’espera; una sala d’espera en la qual , a falta del fil musical que s’espera d’aquests llocs, podrem anar escoltant un grapat de versions diferents de l’emblemàtic tema “Moon River” que el món va descobrir per primer cop cantat per Audrey Hepburn a “ Esmorzar amb diamants”. Com passa sovint amb aquesta mena de ficcions, el primer xoc de la protagonista serà el d’assumir la seva nova condició: ella se sent encara massa viva com per a considerar-se una difunta. Però un cop feta a l’idea, descobrirà que encara té la possibilitat de seguir contactant amb els seus essers estimats, si s’escola en algun dels seus somnis. I aquests descobriments, els farà acompanyada d’un altre difunt que porta ja prou temps en aquest espai com per a exercir una mica d’enigmàtic Ciceró.
Tabares, en qualsevol cas, es situa a la banda d’aquells creadors amables que s’apropen a tan letal temàtica també amb amabilitat, sense renunciar al punt just d’humor ,i abordant el traspàs amb una tendresa que en aquest cas en va també plena de connotacions oníriques . I poc a poc, va construint una ben tramada estructura argumental no exempta d’aquella mena de factors sorpresa que li donen noves perspectives a aquest constant anar entrant i sortint dels somnis aliens al qual es dedica ara la protagonista. Molt correctament recolzat pels apunts dramatúrgics que Sergi Belbel li ha aportat mentre el traduïa al català, i per l’eficaç direcció de Roc Esquius, el text ens va revelant entre somni i somni la forma com aquesta mort incidirà en les vides que la morta ha deixat en darrera. I ens va dibuixant també un seguit de possibilitats que agafaran tot el seu sentit quan arribi el tram final de la representació. Apunta Teatre la defensa amb els bons instruments interpretatius oferts pels tres protagonistes del muntatge. I encara que el recurs de la sala d’espera més o menys celestial ens resulti un xic massa conegut, i encara que l’obra de Tabares, més enllà de les seves qualitats, no arribi mai a agafar tota la volada que li permetia el tema i els seus diàlegs no sempre estiguin del tot afinats, la companyia aconsegueix oferir-nos un espectacle més que digne i força ben confeccionat. Tot això mentre ens recorda que els cels quotidians sempre són susceptibles de valuoses reparacions, si sabem adaptar els somnis a la realitat.
