Que una telenovel·la —ara en diuen «sèrie»— duri quaranta anys en antena i en horari de sobretaula deu ser un rècord de ficció que totes les productores voldrien. Però que la protagonista de la mateixa sèrie s'hi aguanti també quaranta anys, encara és més matèria de rècord. Això és el que li passa a l'actriu de ficció Glòria Aran, que interpreta el paper principal de la sèrie «Gent de Sort» i que no només s'ha guanyat la popularitat al llarg dels quaranta anys sinó que tampoc no té cap intenció de deixar-ho.
Però la seva nova productora, filla del productor original, no ho veu igual i creu que ha arribat el moment de fer un salt en la sèrie i passar-la a una audiència de màxims —la del vespre-nit— cosa que comporta, esclar, el remodelatge o desaparició del personatge de la Glòria Aran i un gir en la filosofia de la trama.
L'obra «Prime Time», curiosament, va néixer com un encàrrec per il·lustrar una reflexió a través del teatre sobre els esterotips de la gent gran o la d'edat avançada i es va representar per primera vegada en un congrés davant d'un centenar d'experts en polítiques d'envelliment a l'auditori de CaixaForum Barcelona. Malgrat el que hauria pogut ser una crossa per fer-ne un muntatge de cartellera s'ha convertit en un argument poc tractat en teatre i que acaba sent una crítica sobre el ferotge sistema televisiu i el que es demana dels actors o les actrius que han crescut i han madurat amb una sèrie fins que una nova cap de producció o un nou cap de guionistes arribat a l'equip —que també apareix aquí— pensin que cal renovar-ho tot malgrat l'èxit d'audiència.
«Prime Time» compta amb un trio d'intèrprets, la mateixa autora de l'obra, Núria Casado, que és també professora de la Unviersitat de Lleida i actriu, l'actor Dafnis Balduz —el cap de guionistes que té una escena en anglès per telèfon quan la sèrie «Gent de Sort» fa el salt internacional— i l'actriu Imma Colomer, que representa el veterà personatge de Glòria Aran de «Gent de Sort».
Són tres, però fa la sensació que en realitat podria ser ben bé una obra per a una única veu, la de la protagonista, que és qui talla el bacallà i qui interactua constantment amb els espectadors adreçant-s'hi enmig dels diàlegs que té amb els altres dos intèrprets, una aposta que Imma Colomer manté amb l'avantatge adquirit d'una llarga experiència escènica.
Aquest registre dramàtic de convertir segons quins pensaments del personatge Glòria Aran, d'Imma Colomer, en confidències amb l'auditori fa que la reflexió que l'obra porta implícita sobre la imatge i les aparences dels actors o actrius que han fet d'un personatge la seva vida guanyi força i acabi provocant en els espectadors que siguin també ells qui es posin en la pell de la decisió que pren Glòria Aran, una decisió que, de passada, hauria de ser un avís per als intèrprets més joves —sempre arriba el moment de dir prou i millor que sigui per decisió pròpia— i també per als intèrprets més grans —no és bo que no arribi mai el moment de dir prou i esperar eternament que et destronin... ni que el caramel sigui caure en la trampa d'un «prime time». (...)
