Protocolos de acción frente a lo desconocido

informació obra



Sinopsi:

“Tinc dubtes i por. Suposo que això és un intent de començar a acabar amb això. Té a veure amb fer un petit escàner de l’ànima. Quan vaig dir a l’equip que tanquessin els ulls i pensessin on els agradaria estar en aquell moment, cap resposta coincidia amb el nostre present. Això pot tenir dues explicacions (almenys per ara). La primera: que aquest projecte sigui una merda i ningú desitgi estar aquí. La segona: que no tinguem el que s’ha de tenir per atrevir-nos a fer allò que realment desitgem. Perquè dubtem. Perquè tenim por. Perquè fa vertigen. Cada una sabrà. Això és un intent d’escolta, un estudi pre atreviment, un quadre descriptiu d’allò més íntim. Una lluita entre desig i por. Entre sexe i religió. Una lluita amb la família, amb l’art. Una lluita.”
Noves dramatúrgies i creativitat en estat pur defineixen el treball d’una companyia que cal seguir de ben a prop.

Crítica: Protocolos de acción frente a lo desconocido

28/09/2019

Cremar les naus (perdedors de bàdminton)

per Jordi Bordes

La Fundación Agrupación Colectiva indaga en la destrucció del missatge, del dispositiu teatral. Tot val per dinamitar convencions socials i abocar el seu cinisme sinistre amb ells mateixos. Protocolos… és una peça excessiva que pretén ser-ho. Els 10 minuts de, teoricament, ball comunitari, són d’una soledat espectral. Perquè els intèrprets no connecten entre ells i perquè es desentenen de convidar l’audiència a baixar a la pista. En tot cas, els que ho fan, no reben cap impuls de complicitat i acaben esgotats al primer tema. La crida juvenil no és entusiasta, si no que és desesperada. Cremen les naus i rebenten el seu somni de triomfar en un espot minoritaro com el bàdminton.

Són fidels als universos dels seus mestres Rodrigo García a qui citen; Angélica Liddell (les primeres imatges del primer pla del naixement són perturbadores i recorden Génesis 6, 6-7) o Conde de Torrefiel (La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento). Mantenen una dialèctica constant, percutora d’imatges i de móns desesperats en el que ells sempre són els perdedors, patètics, per forçar la incomoditat amb l’espectador, en bona part dels casos). L’extenuació d’uns cossos nus untats a l’oli evoquen també Jan Fabre (Belgian rules). Fundación Agrupación Colectiva són dels que no els fa res no acabar-se l’entrepà de berenarç, deixar-los a mig mossegar sense ni preocupar-se d'acabar amb el tall i deixar la crosta. Poden decidir fer un tomb diferent al que triarien els seus referents. Són rebels amb causa. Al costat, una coreografia de cossos, vulnerables i provocadors alhora, que neguitegen. Ensenyen els seus cossos i miren als ulls amb la seguretat que transmetrà una incomoditat trasbalsadora al públic.

Francesc Cuéllar recicla part del seu treball de fi de carrera a l’Institut del Teatre. Com unes nines russes, saben treure les capes de la ceba i portar el públic de la ficció més inverosímil a la primera persona del singular. I, tot rematant-ho amb una imatge horrorosament preciosa, o tediosament insípida. L’ànim de l’espectador navega per una muntanya russa de sensacions. Fins al punt final que un video de joves exposant-se al límit fent cabrioles als sostres dels gratacels il·lustra la seva buidor, sense filtres, qusi obscenament. Segurament, s'agrairia que l'obra no desbarri per tant cantons, que sàpiga concentrar-se i destil·lar la mala llet de manera ben afinada. La colla d'actors que han sortit de José y sus hermans estan sobreexplotats. Amb dos anys han creat dos espectacles (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos y Arma de construcción masiva) però a més n'han creat de propis. És el cas de Glòria Ribera (Versiones parciales de mi vida y mi gloria), Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel (Livalone) o la direcció de Francesc Cuéllar (Estigmes) i la interpretació del propi Cuéllar fent de Santiago Rusiñol a l'Illus Mysticum d'Albert Arribas.

El talent és immens però va sent hora de cuidar-lo i mirar-lo d'anar canalitzant.