L'Antic Teatre torna a programar la primera entrega o “quadre” de Pupilas pintaban mis sábanas, un projecte de la companyia Lalínea, que es va donar a conèixer amb José y la Barcelona disidente (2021). Aquí parteixen d'una idea original d’Erik Forsberg per resseguir les vides reals d'alguns consumidors d'heroïna a la Barcelona dels anys setanta, vuitanta i noranta. El tema fonamental de la peça, que dirigeix Úrsula Tenorio, és la gestió química del plaer i del patiment en la societat contemporània, però s'hi aborden també motius com la clandestinitat, l'estigma, la llibertat i la desesperança, alhora que es qüestionen determinats relats hegemònics. (Val la pena recordar que l'Antic Teatre va presentar, fa poc més d'un any, Sidosos (primera prova) de Pere Faura, un espectacle a mig camí entre la videoinstal·lació i el teatre documental en què s'establia un “diàleg transtemporal” a propòsit de l'epidèmia de la sida.)
Ens rep Erik Forsberg, el dramaturg i performer, i ens explica que tenia vint-i-sis anys quan va acabar els estudis de Medicina i va començar a exercir de metge de família, una feina molt intensa i extenuant que acabaria deixant per dedicar-se a l'atenció domiciliària de malalts de sida –majoritàriament amb toxicomania associada i usuaris de metadona–. I és aquí on vol arribar. En un to d'amable confidència –i també amb un cert nerviosisme que exorcitzarà al tram final de l'espectacle–, refereix com va ser la seva primera trobada amb el Cheli, al barri del Pomar de Badalona. Allà va conèixer un home de seixanta-dos anys i esperit jovenívol, amb una concepció genuïna i insubornable de la llibertat. Les declaracions del Cheli, que seran traslladades a escena de múltiples maneres, ens transporten a paisatges i retrats sociològics –la Plaça Reial, Can Ruti, el Canet Rock– de fa més de quaranta anys.
En la proposta escènica ocupen un lloc important algunes de les reflexions recollides a Nosotros los malditos (Editorial Anagrama, 2004) de Pau Malvido (1948-1994), teòric i cronista de la contracultura barcelonina i de la “Catalunya psicodèlica”. Les citacions venen a tomb i resulten d'allò més pertinents, en la mesura que Forsberg considera que el seu pacient va ser un d'aquells rars, al·lucinats o enrotllats còsmics de què es parla al llibre. El Cheli, el testimoni al voltant del qual s'articula la peça de Lalínea, es referma en la constatació –en la confessió– d'haver viscut coses fascinants, del tot intransferibles, i articula una raonada resistència enfront del relat criminalitzador imperant.
A la part més radicalment performativa de l'espectacle, la retòrica lumínica i sonora crea una potent i aclaparadora experiència sensorial. Al comandament de la música i del so, Sergio Camacho sampleja fins a la distorsió algunes declaracions del Cheli. Destaca, al fons, el quadre psicodèlic de Lucía Valenzuela, també responsable de l’espai escènic, que és redimensionat pel disseny d'il·luminació –estroboscòpia inclosa– d'Ivan Cascon. Estès a terra i sense micròfon, el metge-performer parla i parla. Visiblement atribolat i accelerat, fa un autèntic exercici de catarsi per acabar denunciant fins a quin punt es fiscalitza institucionalment el plaer i s'ofereixen solucions farmacològiques al patiment psíquic –com si no tingués, en la majoria de casos, un origen social–.
No és que Lalínea vulgui romantitzar les drogues ni fer-ne apologia. El que pretén és obrir el focus i realitzar una indagació honesta a partir del relat d'un testimoni que no es penedeix del que ha viscut. Forsberg ha anat destriant o identificant, a través del procés de creació i amb la complicitat activa del públic, quin és el tema que de debò vol abordar en aquesta peça. Tot radica en el contrast entre la “borratxera còsmica” del Cheli –una defensa desacomplexada del plaer que és també una decisió política conscient, amb tot l'estigma que comporta– i el temps opressiu de la productivitat. En l'exploració d'aquesta dialèctica se situa el treball d'una jove companyia que es mostra interessada a retratar les derives de la societat actual –en diàleg amb la contracultura del tardofranquisme i la transició– amb estratègies properes a la conferència performativa. Estarem pendents de les pròximes entregues d'aquest projecte.
