Fa uns pocs mesos, una lesió de l’actor Hans Kesting va impedir la representació al Festival Grec de “Who Killed My Father”, l’espectacle creat per Ivo van Hove tot partint de la tercera autoficcional novel·la d’aquest veritable fenomen de la literatura francesa i europea que és el jove autor Édouard Louis. El cèlebre director, en qualsevol cas, no va voler que ens quedéssim sense poder conèixer la seva proposta. I es va presentar en persona a Barcelona , per tal d’oferir-nos una projecció de l’enregistrament del muntatge. Un enregistrament prou lluït com per a poder constatar l’alta qualitat de l’espectacle. Doncs bé: l’estel·lar Édouard Louis ho és tant, que no solament ha atret l’atenció d’un gegant de l’escena com ara van Hove: també ha sabut fer-se seu al no menys llegendari Thomas Ostermeier. De fet, cal recordar que l’alemany ja havia dirigit abans un altre text del francès , aquell no menys excel·lent “Al cor de la violència” vist també al Temporada Alta fa un lustre. I tan content va quedar Édouard Louis amb aquell espectacle que visualitzava l’agressió amb robatori i violació inclosa que havia patit en carn viva, que no va dubtar-ho gens, quan Ostermeier li va proposar convertir-se a l’escenari en ell mateix, per tal de donar-li alhora forma escènica a “Qui a tué mon père” . Quelcom que, ara que aquest també ben notable muntatge ha arribat al Temporada Alta, ens dona alhora la possibilitat de comprovar fins a quin punt poden semblar força diferents dues versions d’un mateix text . I també, fins a quin punt, paradoxalment, la versió interpretada pel mateix protagonista del llibre, es situa a major distància del text escrit que la versió dirigida des de fora i comptant amb un actor d’una generació anterior pel més internacional director belga del moment.
Édouard Louis comença el seu llibre plantejant una hipòtesis que, com ha quedat clar, poc després es faria realitat. L’autor ens diu “Si aquest text fos un text teatral, hauria de començar amb aquestes paraules: un pare i un fill són a pocs metres l’un de l’altre en un gran espai, vast i buit. Aquest espai podria ser un camp de blat , una fàbrica inhabilitada i deserta, o el gimnàs plastificat d’una escola. Podria ser quer estès nevant. Podria ser que la neu els anés cobrint poc a poc fins fer-los desaparèixer. El pare i el fill no es miren gairebé mai. Només el fill parla”. D’alguna manera, la proposta del belga s’apropa molt a aquestes paraules i a aquesta abstracció atmosfèrica; s’apropa molt al sentiment opressiu que desprèn aquest espai . I la mateixa edat de l’actor, remarca el pes feixuc del molt difícil vincle que aquest fill ha mantingut amb aquest pare marcat pel masclisme, l’homofòbia , la misèria que l’ha acompanyat des de la infància , i el discurs extremadament ultra conservador i proper a l’ultra dreta que ha contaminat tot el seu entorn laboral.
Però alhora, cal recordar que aquest tercer llibre d’Édouard Louis publicat quan l’autor ja s’havia convertit en un nom destacat de l’star-system literari mundial, és també un llibre de conciliació i/o reconciliació, escrit sota el potent influx de l’emblemàtic “Retorn a Reims “ de Didier Eribon. El nostre autor torna a la casa del pare després d’una llarga absència. I es troba davant seu un home encara jove d’uns cinquanta anys que, pel seu aspecte, ben bé podria ser un octogenari amb la mobilitat molt reduïda, i ben necessitat de respiració assistida. Davant d’aquesta imatge , els retrets agafen un altre tarannà . I s’obra la pregunta: qui ha matat ( o com a mínim, està matant ) el meu pare? No es tracta de cap entitat abstracta: els assassins tenen noms i cognoms; uns noms i cognoms que. Ja per començar, coincideixen amb els d’un grapat d’il·lustres presidents de la república francesa. I Édouard Louis , l’Èdouard Louis real, carismàtic, sovint polèmic i indubtablement tocat de narcisisme que tenim davant nostra, es posa arribat aquest punt ben combatiu, encara que sigui servint-se de la disfressa i l’antifaç que els hi atorguem als superherois. És a dir: en mans d’Ostermeier , l’autor-actor deixa de banda el to sever que adoptava el seu alter ego en mans de van Hove, tot ballant sota una bola de discoteca com si estès realitzant un tenebrós exorcisme catàrtic. I , per la seva banda, es posa a ballar desfermadament Britney Spears i a fer veure que naufraga en companyia de Celine Dion tot fent karaoke amb el tema de “Titanic” (per cert, pot estar content James Cameron; al llarg de la mateixa setmana he vist dos espectacles i una pel·lícula que el tenen molt present) , tot recordant-nos que , per a ell, ballar ha estat sempre una forma de fugir dels mals rotllos fins i tot en els pitjors moments. Ostermeir opta per trencar la continuïtat de la paraula , tot deixant al bell mig d’ella moment buits i silencis sempre plens d’acció escènica que defugen la creació d’una atmosfera clarament escorada cap el dramatisme. I omple la seva visió del text amb imatges que sovint es presenten poc acollidores i plenes de freda boira; imatges que ens evoquen els feréstecs paisatges del nord francès en els quals va créixer l’autor, abans de la seva fugida cap a la gran projecció intel·lectual, el glamur de París , la fama i els diners. I el cas és que aconsegueix per camins ben diferents allò que també aconseguia van Hove: oferir-nos una intensa proposta escènica , carregada també d’intenses reflexions i preguntes sovint sense resposta sobre la labor letal d’un sistema que no para de deixar víctimes al seu pas, i que , sovint, et condemna de per vida tot just has acabat de néixer sense donar-te més opcions.
