Quins clàssics!

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Sergi Vallès
Composició musical:
Lluís Cartes
Vestuari:
Nídia Tusal
Il·luminació:
Víctor Borràs
Producció:
Maria Hervàs, Gerard Palomas
Autoria:
Jorge Padin
Direcció:
Jorge Padin
Sinopsi:

El Departament d’Ensenyament inicia una prova pilot, ensenyar els clàssics de la literatura universal intensivament. Han escollit un professor per dur-ho a terme i quatre clàssics: La Ilíada, Hamlet, Frankenstein i La Metamorfosi. Tot ha de transcórrer amb tranquil·litat perquè així s’ho ha proposat, quan de sobte apareix a l’aula una visita inesperada. Un inspector d’ensenyament irromp la classe amb l’objectiu de fer un seguiment i avaluació d’aquest experiment que ja d’entrada no veu amb bons ulls.

Crítica: Quins clàssics!

14/04/2018

Caure del parany que es vol fugir

per Jordi Bordes

Per a incitar la lectura dels alumnes d'institut no n'hi ha prou en exigir resums de les novel·les obligatòries per a aprovar la matèria. Un professor enrotllat pretén explicar, en una hora, a un grup d'estudiants la trama de la Il·líada, Hamlet, Frankenstein i La metamorfosi de Kafka. De tots és sabut que els llibres amaguen petits reclams en cada plana per incitar la seva lectura. Quan s'han passat tots els capítols s'arriba a la sorpresa final, al desenllaç. Si un professor enrotllat hi passa per sobre (encara que sigui amb enginyoses emoticones; o incitannt a què un alumne pitji les pistes de so des del mòbil) trenca la norma principal: una història no és interessant només pel que explica com per quins mecanismes utilitza. Si se'ls elimina, s'està donant per bona la tesi fàcil que el passatge ja no té interès. El que té valor es que ho visquin, ho vegin en els seus propis ulls, no representat divertidament per dos personatges antagònics (el professor enrotllat i l'inspector d'ensenyament que vol avaluar la prova piilot).  

La peça, que vol i pot funcionar a les mateixes aules, necessita un procés de mecànic; de revisió. Perquè si funciona el joc a La metamorfosi en els altres  només aguanta la novetat. Sembla innecessari descabdellar quatre  novel·les (per què no sis, o vuit o deu?) i sí imprescindiible fer entendre, sennse ser una classe magistral en quin moment s'escriu. El cas de Mary Shelley i el seu Frankenstein que és tot un cant a la responsabiilitat humana de la seva capaciitat de fabricar és molt atractiu, per exemple. 

Els instituts necessiten  material per fer suggerent la seva matèria. Però les adaptacions no poden caure en el parany del que consideraria un estirat inspector d'ensenyament: que no aporta res fer fàcil la lectura, resumir i extirpar la trama de l'obra a cor obert i amb quatre tòpics. Fins al darrer llibre (que el gir escènic el deslliura del plantejament inicial), certament, la proposta s'ensopega en la mateixa pedra. Cal fer-se més preguntes...