(Comentari fet a partir del vídeo a càmera fixe general d'un passi previ a la funció del Conservatori de Manresa).
L'Esbart Manresà, amb el suport dels Escarlata i d'Anna Romaní i la musica de Joana Gomila i Laia Vallès, fan un pas cap a la tranformació. Ho fan empeltant el camí que Sant Ignaside Loiola va prendre, malferit d'una batalla. Va deixar les armes i va emprendre un camí cap a Terra Santa. En aqust llarg peregrinatge, va passar, ara fa 500 anys per Manresa. S'hi va estar uns mesos, esperant que reobrís el Port de Barcelona (tancat en plena pandèmia de pesta negra) que l'apropés aJerusalem. Als peus de Montserrat, va escriure els Exercicis Espirituals que són com el catecisme dels jesuïtes. En aquesta transformació, va descobrir nous passatges per descobrir en la moral de la humanitat.
L'Esbart Manresà, amb la mirada humana dels Escarlata, procuren evitar comptar les passes de cada moviment i que sigui l'emoció, l'actitud la que els porti el pas següent de manera orgànica no matemàtica. En tota transformació hi ha il·lusió però sobretot dubte i aprenentatge. La dramatúrgia dels Escarlata i el moviment de dansa barroca de Romaní han donat punts de suport per no perdre's en el cenvi. Jordi Aspa i Bet Mitalta, com Sol Picó a Imperfect (amb la companyia La Baldufa) saben que les ombres xineses ajuden a concretar millor el gest, a fer-lo més tancat, que no es perdi i que permeti fer una projecció de moviments horitzontals. El vestuari, per la seva banda, persegueix una simplificació (cassaques vermelles de genets, hàbits de monjo amb caputxa) i que construex un cos de ball comptacte, format per 20 balladors. La il·luminació també ajuda a donar tridimensionalitat, amb un genet que empeny un cavall, com sant Pau quan cau del cavall i deixa de recaptar impostos per Roma i es dedica a predicar. El Pla d'¡Imùlsa a la dansa d'arrel facilita aquesta transformació que no ha de perquè renunciar a res dels valors de la cultura popular, si no que pretén reforçar-la amb la sonoritat (electrònica, principalment) i una mirada que interpel·li el públic més enllà del tradicional. Al final, la coreogrtafia porta a una mena de celebracio catàrtica, de llum que es vol difondre, de necessitat de comunicar i realçar l'amor per la dansa d'arrel, per la voluntat de transmetre informació i d'emocionar amb el gest i la intenció interpretativa.
