R.E.M.

informació obra



Intèrprets:
Manuel Rodríguez, Cora Panizza, Equip artistes locals, Robbie Synge
Ajudantia de direcció:
Sònia Gómez (mirada externa)
Autoria:
Robbie Synge
Sinopsi:

L’àrea dels somnis sempre ha estat aquell no-espai on les dimensions real i simbòlica es fonen. D’alguna manera, durant l’estat de somni, el cos i la ment s’imbriquen en un bucle sense solució de continuïtat. La contraposició dels dos pot representar una espècie de combat interior entre ésser tangible i ésser projectat.

L’escenari on desenvolupar aquesta visió sorgeix del buit, sense referents, reduït a un ens abstracte i no pren significació fins que hi apareix  l’ens corpori, el de l’habitant. Serà en aquell lloc on el cos dinàmic i impulsiu anirà desplegant la seva narrativa onírica, la seva transformació i la seva metabolització en diferents estats, des dels més purs i elementals als més sintètics o artificiosos, on abstracció i massa s’amalgamen.

R.E.M. gira al voltant del buit i les seves recreacions simbòliques cerimonials i la seva projecció a l’interior de l’ésser.

Crítica: R.E.M.

03/12/2016

Al·lucinacions a partir del somni, moviment tele-kova

per Jordi Bordes

Manuel Rodríguez és un dels ballarins habituals de La Veronal i, per tant, té molt intrioritzat el llenguatge de deconstrucció de moviment a parir d'unes rutines que aïllen l'emoció en la interpretació. El ballarí prova el seu primer muntatge ambiciós (després de Screensaver, 2014), dins del Sâlmon. És una peça que, com el caprici dels somnis ajunta accions aparentment inconexes en un espai que va tendint del negre al blanc. Des de la màgia d'un fragment de porexpan volant a la construcció aparentment desordenada (que evoca al Sr Serrano i aquell surrealista conte de Brickman Brand Bubble boom, 2013). 

En aquesta coreografia manté la interpretació dels ballrins nutre, que ha de ser l'espectador el que interpreti les ntencions (com succeeix en un somni, certament) i així va saltant d'una mena dacció enlop d'unes models que desfilen i tornen a desfilar sense que hi hagi més conclusió qe el pas de pantalla. Probablment, el moment és interessant és el del moviment del trio en què intervé el mateix Rodríguez i que,aprofitant alguna de les poques pistes de so amb harmonia (tot i que amb menys revolucions per minut que cnvinra a la gravació) van desenvolupant-se per l'escenar en uns moviments quasi autòmats, de primera generaci-o. De sobte, aniran incrementat velocitat o tornant a velocitat inesperada en un pas previ (com si reiniciessin un error de sistema). El moviment permet desgranar frame a frame l'evolució d'un braç, d'una cama, d'una torsió amb el coll i l'esquena. Si a Kova un moviment dun bra que s'enclla, dóna pas a que la cama o el colze o el cap d'un company reinicia la trajectòria, a R.E.M. els moviments són individuals i es commuten amb els altres com una reacció casual, sense el joc de l'espiral o dels cucs que entren als túnels que ajuda a construir a través del Kova de la Veronal. No es busca l'equilibri o la torsió impossible, en aquesta peça de Rodríguez, a diferència del treball cap a on indaga La Veronal sovint.

És una peça que convida, efectivament, a gaudir del movment pel moviment i a construir un relat o no,molt subjectiu a partir de les imatges  els  canvis de llum, que trenquen o lliguen (depèn com es vulgui mirar) una escena amb una altra. Finalment, el treball en què apareix el Kick boxing, un esport molt urbà, d'estratègia però que parteix de la força i l'obstinacó més primària, Rodríguez té, en la seva trajectòria, la dansa urbana del hip hop (a partir del moviment autòmata, per exemple). Sense anar més lluny, ell va col·laborar en el treball de Loser King's, el 2012, amb Umma Umma dance. en qè pretenien introdir els moviments tòpics de les classes urbanes a la contemporània.

En definitiva, un treball que aunta bones idees i que, possiblement, trobarà ecanismes per anar codificant les idees disperses en una clau que les desenvolupi. Com qe parteix del control del moviment al il·límetre, captura per la seva precisió i domini.