Excel·lent
obertura de Peralada
Possiblement
existeixen molt pocs monuments fúnebres tan bells com la Missa
de Rèquiem que Giuseppe Verdi va compondre en memòria
de l'intel·lectual italià del Risorgimento, Alessandro
Manzoni, que va morir el maig del 1873. Aquell decés va
consternar el compositor, de la mateixa manera que l'havia trasbalsat
el de Rossini, el 1868. Ja llavors Verdi va mirar
d'unir la professió per composar col·lectivament una Missa de
Rèquiem. Ell s'encarregaria del Libera me
conclusiu. No va reeixir, però amb la mort de Manzoni va
recuperar el projecte, en solitari, i el resultat va ser estrenat
exactament en la data en què es complia l'aniversari del traspàs de
l'escriptor. Dissabte, el Festival Castell de Peralada va
tenir l'encert d'obrir l'edició d'enguany amb aquesta peça,
interpretada pel Cor del Gran Teatre del Liceu (dir. José
Luis Basso), la Polifònica de Puig-Reig (dir. Ramon Noguera)
i l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (dir. Josep
Pons) i el quartet de solistes format per la prodigiosa soprano
alemanya Eva-Maria Westbroek, la mezzosoprano Luciana
D'Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele
Pertusi.
Se'n parla
molt del caràcter teatral i operístic de l'obra mestra composada
per Verdi, en contraposició a altres misses de rèquiem, la
qual cosa vol dir que el nivell d'expressivitat, la capacitat de
connectar i emocionar el públic, és altíssima, fruit possiblement
de la seva reconeguda desafecció a la religió, que el va desproveir
de cotilles derivades de les convencions: el recolliment i la
intimitat. Això però, planteja un repte als intèrprets, a tots, al
cor, a l'orquestra i als solistes, que és vehicular aquesta
expressivitat i transmetre-la. A Peralada ho van aconseguir
amb eficiència i passió, a partir de dos o tres puntals. Un d'ells
és, sense dubte, la soprano Eva-Marie Westbroek, que debutava
al país i que enguany farà doblet a Peralada -el 2 d'agost
en el concert dedicat a Wagner, sota la direcció musical de
Valery Gergiev-, i que és un prodigi d'expressivitat, a més
de posseir una veu privilegiada. La potència del cor i una orquestra
més que solvent van contribuir a crear un clima d'emoció
remarcable, amb passatges memorables, especialment en el primer terç
del concert, és a dir el Rèquiem i Kyrie, i el Dies
Irae.
El començament, amb el predomini de les cordes greus i
el cor recitant sotto voce les frases inicials, seguit de
l'entrada dels quatre solistes, va esvair qualsevol dubte respecte
l'excepcionalitat de la vetllada. El terror davant l'arribada del dia
en què “els segles es redueixin a cendres”, o la crida al juí
definitiu d'una fanfara de trompetes repartides entre la platea i
l'escenari, són moments que servarem en la memòria. La veu greu de
la mezzo Luciana D'Intino, fosca, resultava hipnòtica,
malgrat el seu posat inadequat per contrast amb l'entrega de
Westbroek, mentre que el baix Michele Pertusi complia
amb escreix encarnant amb suficiència la més absoluta estupefacció
davant la mort, i el tenor Giuseppe Filianoti passava força
desapercebut, fins i tot en el moment de lluïment, amb
l'Ingemisco. Així va ser fins el final
de la vetllada, amb Josep Pons dirigint amb passió,
concentrat i atent als detalls, per acabar amb un Libera Me
en què Verdi realment s'entristeix i la soprano crida, gemega,
suplica i es lamenta davant la pèrdua, abans de l'esclat final del
cor i d'una coda preciosa, remor celestial.
