Rèquiem de Verdi

informació obra



Autor:
Giuseppe Verdi
Intèrprets:
Eva-Maria Westbroek (soprano), Luciana D'Intino (mezzo-soprano), Giuseppe Filianoti (tenor), Michele Pertusi (baix), Orquestra i Cor del Gran Teatre Liceu
Direcció Musical:
Josep Pons
Sinopsi:

Concert inaugural

In memoriam Salvador Espriu

Bicentenari Verdi

L’Any Verdi es commemorarà a Peralada amb una de les obres més celebrades i populars del compositor italià, la seva espectacular Messa da Requiem, considerada fins i tot pel mateix Giuseppe Verdi com una òpera més del seu extens catàleg. Les raons? La seva evident tensió teatral i musical, recolzades ambdues en efectes sonors plens de dramatisme. A més de quatre solistes vocals de primera línia, l’obra exigeix un cor i una orquestra d’empastament genuïnament lírics, i per això per a aquesta ocasió el Festival comptarà amb els millors elements: les forces vives del Gran Teatre del Liceu sota la direcció del seu titular, Josep Pons, als que s’uneixen quatre veus d’absoluta excepció per defensar aquesta obra mestra del repertori, la soprano Eva-Maria Westbroek, qui serà una de les artistes protagonistes d’aquesta edició, la mezzo Luciana D’Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi: una autèntica bomba que aixeca el teló d’aquesta 27ª edició.

Crítica: Rèquiem de Verdi

15/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Dani Chicano

Excel·lent obertura de Peralada

Possiblement existeixen molt pocs monuments fúnebres tan bells com la Missa de Rèquiem que Giuseppe Verdi va compondre en memòria de l'intel·lectual italià del Risorgimento, Alessandro Manzoni, que va morir el maig del 1873. Aquell decés va consternar el compositor, de la mateixa manera que l'havia trasbalsat el de Rossini, el 1868. Ja llavors Verdi va mirar d'unir la professió per composar col·lectivament una Missa de Rèquiem. Ell s'encarregaria del Libera me conclusiu. No va reeixir, però amb la mort de Manzoni va recuperar el projecte, en solitari, i el resultat va ser estrenat exactament en la data en què es complia l'aniversari del traspàs de l'escriptor. Dissabte, el Festival Castell de Peralada va tenir l'encert d'obrir l'edició d'enguany amb aquesta peça, interpretada pel Cor del Gran Teatre del Liceu (dir. José Luis Basso), la Polifònica de Puig-Reig (dir. Ramon Noguera) i l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (dir. Josep Pons) i el quartet de solistes format per la prodigiosa soprano alemanya Eva-Maria Westbroek, la mezzosoprano Luciana D'Intino, el tenor Giuseppe Filianoti i el baix Michele Pertusi.

Se'n parla molt del caràcter teatral i operístic de l'obra mestra composada per Verdi, en contraposició a altres misses de rèquiem, la qual cosa vol dir que el nivell d'expressivitat, la capacitat de connectar i emocionar el públic, és altíssima, fruit possiblement de la seva reconeguda desafecció a la religió, que el va desproveir de cotilles derivades de les convencions: el recolliment i la intimitat. Això però, planteja un repte als intèrprets, a tots, al cor, a l'orquestra i als solistes, que és vehicular aquesta expressivitat i transmetre-la. A Peralada ho van aconseguir amb eficiència i passió, a partir de dos o tres puntals. Un d'ells és, sense dubte, la soprano Eva-Marie Westbroek, que debutava al país i que enguany farà doblet a Peralada -el 2 d'agost en el concert dedicat a Wagner, sota la direcció musical de Valery Gergiev-, i que és un prodigi d'expressivitat, a més de posseir una veu privilegiada. La potència del cor i una orquestra més que solvent van contribuir a crear un clima d'emoció remarcable, amb passatges memorables, especialment en el primer terç del concert, és a dir el Rèquiem i Kyrie, i el Dies Irae

El començament, amb el predomini de les cordes greus i el cor recitant sotto voce les frases inicials, seguit de l'entrada dels quatre solistes, va esvair qualsevol dubte respecte l'excepcionalitat de la vetllada. El terror davant l'arribada del dia en què “els segles es redueixin a cendres”, o la crida al juí definitiu d'una fanfara de trompetes repartides entre la platea i l'escenari, són moments que servarem en la memòria. La veu greu de la mezzo Luciana D'Intino, fosca, resultava hipnòtica, malgrat el seu posat inadequat per contrast amb l'entrega de Westbroek, mentre que el baix Michele Pertusi complia amb escreix encarnant amb suficiència la més absoluta estupefacció davant la mort, i el tenor Giuseppe Filianoti passava força desapercebut, fins i tot en el moment de lluïment, amb l'Ingemisco. Així va ser fins el final de la vetllada, amb Josep Pons dirigint amb passió, concentrat i atent als detalls, per acabar amb un Libera Me en què Verdi realment s'entristeix i la soprano crida, gemega, suplica i es lamenta davant la pèrdua, abans de l'esclat final del cor i d'una coda preciosa, remor celestial.