Formen una parella ben improbable, i venen de mons creatius ben diferents. Però no hi ha cap dubte: entre Israel Galván i Marlene Monteiro Freitas ( la vau veure fa un parell d’anys ,ficada dins la capsa transparent de “Idiota”?) la química, la complicitat i l’humor, flueixen d’allò més bé. Tan bé ,que fins i tot si t’acaben escopint a la cara després d’haver-te -fer passar una hora llarga plena d’eixerida coreografia i imparable diversió, enlloc d’enfadar-te , els hi regales una bona rialla. M’explico. Al llarg de la representació, hi ha dos moments que van fent periòdiques però constants aparicions. Un d’ells, és aquell en el qual la ballarina , performer i coreògrafa de Cabo Verde ens convida a exclamar un poc convencional “olé” admiratiu , quan ens trobem ,per exemple, contemplant una d’aquestes fiiligranes flamencament desconstruïdes i sotmeses a tractament geomètric , característiques de l’estil Galván. L’altra moment que fa un grapat d’irresistibles aparicions, és aquell en el qual Israel li envia un aeri petó a la Marlene, i aquesta respon escopint al terra. Això, si hi ha bona punteria. La nit de l’estrena d’aquesta proposta, i arribat el moment final, Monteiro li va posar tan entusiasme al gest, que l’escopinada va anar a parar a un espectador dels que es trobaven seguts més a prop de l’escenari. Ella, és va disculpar més de mil vegades. Però l’espectador , per la seva banda, seguia mostrant una alegria ben allunyada de les males puces que el petit incident li hagués pogut provocar a segons qui en segons quin altre context.
Tal i com expliquen ells mateixos, “Ri Pe” va néixer al Festival d’Automne de París com una mena de treball en curs que van muntar en només quatre dies. Però el cas és que la broma els hi va sortir tan bé, que des de llavors ja l’han portat a diversos escenaris europeus. Diu també Marlene que ella, ni ballava flamenc ni va aprendre a ballar-lo arrel d’aquesta proposta. Però això no ha estat mai un problema, ni per a ella, ni per a ell, que com és ben sabut, no solament balla flamenc , sinó que ho fa de meravella. Però que alhora, ho fa a la seva manera, posant sempre el virtuosisme al servei de la imaginació, i no dubtant mai, quan es tracta de col·laborar amb altres ments creatives no necessàriament vinculades al món del flamenc. Afegeix Marlene que del que es tractava aquí, era de tornar a la font del gest flamenc, del seu moviment singular, i retrobar-se amb l’energia que precedeix la forma. I això , ella podia fer-ho com a mínim tan bé com podia haver-ho fet Michael Jackson , de qui Galván afirma que hagués fet molt bon paper pujat a un tablao. Lamentablement, aquesta possibilitat podrem comprovar-la ja mai. Però si podem deixar constància que la poc ortodoxa rauxa flamenca de la Monteiro, fa un desfermat bon paper al costat del poc ortodoxa però sí tècnicament impecable duende de Galván. I alhora ,tots dos formen una mena de parella còmica que de vegades et pot fer sentir que ets davant un duet de pallassos escapat d’un circ beckettià que s’han deixat caure per un abstracte paisatge mig flamenc mig indefinit (aquí sona fins i tot una sardana) i tan blanc com la indumentària que fa servir el tàndem .De tant en tant, tots dos semblen estar explicant-se coses inintel·ligibles que, com diria Macbeth reflexionant sobre la fugacitat de la vida, no signifiquen res. Quelcom que és veritat de forma literal : són també els creadors, els que reconeixen estar llançant-se paraules i xiuxiuejant frases sense cap mena de significat. Però qui vol significació, quan a canvi li donen talentosa diversió plena d’alegria flamenca i caboverdeana , un toc d’humor de l’absurd, un grapat de desubicats Olés, i alguna que altra escopinada furtiva?
