Rinoceront (Rhinocéros)

informació obra


Un dels grans directors francesos del nostre temps posa en escena una peça clau del teatre de l’absurd més compromès: una al·legoria de la uniformització i el contagi ideològic.

Autor:
Eugène Ionesco
Intèrprets:
Serge Maggiani, Hugues Quester, Valérie Dashwood, Charles-Roger Bour, Gaëlle Guillou, Sarah Karbasnikoff, Walter N’guyen, Stephane Krähenbühl, Gérald Maillet, Pascal Vuillemot, Philippe Demarle, Jauris Casanova
Direcció:
Emmanuel Demarcy-Mota
Composició musical:
Jefferson Lembeye
Escenografia:
Yves Collet
Il·luminació:
Yves Collet
Vestuari:
Séverine Gohier, Corinne Baudelot, Élisabeth Cerqueira (col·laboració)
Caracterització:
Catherine Nicolas
Ajudant de direcció:
Christophe Lemaire
Producció:
Théâtre de la Ville (París), Grand Théâtre de Luxembourg, Le grand T- scène conv. Loire-Atlantique
Sinopsi:

Emmanuel Demarcy-Mota, director del Théâtre de la Ville de París des del 2008, revisa un muntatge que ja havia dut als escenaris i que, amb aquesta nova posada en escena, s’ha passejat per tot el món: de Londres a Nova York, passant per Berlín i Seül. És la història d’un poblet on tots els habitants, tret d’un, es van convertint en rinoceronts. Inspirada en el naixement d’un estat feixista a la Romania dels anys trenta, Rhinocéros parla d’una història que potser no canvia tant com sembla, sinó que només muda de pell com aquest rinoceront teatral que, a cada relectura, ens proposa noves al·legories. ¿Potser és una advertència a una societat on tots, a poc a poc, ens convertim en rinoceronts per comoditat i peresa? El muntatge, que aporta una mirada esclaridora i plena de perspicàcia sobre el text de Ionesco, ofereix moments sorprenents de teatre físic i moviment en una escena plena d’actors i d’imatges bellíssimes que veureu mentre escolteu el so eixordador d’uns rinoceronts en plena estampida.

Crítica: Rinoceront (Rhinocéros)

14/07/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Ramon Oliver

Han passat més de cinc décades des de que Ionesco va escriure aquesta faula amb tres autobiogràfics: la gent del seu poble natal es va "convertir" al fascisme amb la mateixa incondicional devoció amb la que els personatges de l'obra es transformen en paquiderms, i el seu propi pare va passar com si res de ser un rinoceront nazi a ser un rinoceront stalinista. Però, com ens demostra el fascinant i imprescindible muntatge que Emmanuel Demarcy-Mota acaba de presentar al Grec 2013, aquesta gens absurda  joia del mestre del teatre de l'absurd, en té també molt de conte terrorífic que ens recorda la facilitat amb la que tots plegats som capaços d'adoptar les més absurdes actituds i modes, per tal de no quedar-nos exclosos dels nostres grups de referència , i transformar-nos en solitaris apestats. Tot això ens ho mostra Demarcy-Mota mitjançant un muntatge poderós, recorregut per una banda sonora capaç d'omplir-nos el cos de negit i l'ànim d'inquietants perspectives, mentre els magnifics actors de la seva companya s'emfronten a una escenografia tan perillosa com la del Titanic desprès d'haver xocat amb l'iceberg ( la referència no en te res de gratuïta ) i a uns caps de rinoceront capaços de provocar-nos un bon malson.