Quatre cantirs pengen del sostre. Semblen una provocació perquè, en algun moment, es posi a jugar a trencar l'olla. No cal. El joc entre la música (Joana Gomila) i el ball (Lali Ayguadé) és continu. Agafen la tonada més folk, els temes més rurals (com el del pagès que ha de segar la palla ben fina) i li posen sintetitzadors. La dansa és, probablement, molt més fidel a les arrels. Per ñla seva organicitat (Gomila arrossega Ayguadé i Magí Serra mentre canta,com qui fa treball físic al camp) o bé quan tots dos, apel·len als moviments tradicionals com a complement d'una partitura deconstruïda. No hi ha l'excentricitat d'A vore, però sí que es manté la voluntat de provar, de disfrutar experimentant i transmetre-ho al públic. I arriba tant fresca, com l'aigua del cantir en ple estiu en el temps de la sega. Reformular les arrels de cultura popular és un camp molt fèrtil. bona prova d'aixó són els treballs premiats amb el Delfí Colomé: Egurra, i Pilar de dos, són les primeres proves. erò, de fet, s'emparenta amb el treball de companyies com Kukai Dantza (Oskara) Factoria Mascaró (L'estrella que volia tenir cua) i, en certa manera, Cesc Gelabert (La muntanya al teu voltant).
Lali Ayguadé somriu obertament, a diferència dels seus treballs més abstractes d'una dansa afilada sigui com a coreògrafa (Iuanme, Kokoro); sigui de dansa al carrer (Incógnito); o bé d'intèrpret amb altres companyies (Bèsties amb els Baró d'Evel, o Siena amb La Veronal, o Portland, amb Marcos Morau). Amb la simplicitat d'un cant al camp, es basteix una peça que hi posa elements antagònics. Com els cassetes per reproduir cançons de sega, o cotxes teledirigits que transporten un Walkman. Els artistes (músics i balladors) es pregunten, repetides vegades si ells són les filles o les mares. Es perden en una pila amuntegada (com una torre de palla). Elles són lapalla, a diferència del duet Amer i Àfrica que s'artrevexen a traslladar l'equilibri entre 250 quilos de palla a Envà. La troupe de Sa mateixa es retraten amb un àudio final, alçant-la com qui es fa un selfie amb el públic de fons. Tant divertir com fresc i irreverent. Acaben confluint a un lloc comú. A un joc comú que tant hi jugava l'àvia, la mare o la filla. Les arrels ensenyen que el pas del temps és relatiu. Que les emocions no entenen de dècades, ni d'anyades bones o dolentes. Que l'aigua dringa fresca sempre que surti del cantir.
