L’anell del nibelung és un monument de la cultura occidental per les seves connotacions mitològiques i filosòfiques. Aquesta tetralogia (Siegfried n’és la tercera part) és un viatge des del món dels déus fins a les clavegueres de la política humana, des de les profunditats del Rin fins al foc que destruirà el Valhala, el lloc dels déus.
El cicle dirigit per Robert Carsen mostra en una producció espectacular com l’ésser humà viola les lleis de la natura en un impuls autodestructiu. L’obligada reconciliació amb la natura és el missatge de Richard Wagner. Carsen diu: «Vivim i patim la destrucció de la natura per l’avarícia del poder. L’aigua escasseja i la contaminem, com la terra i l’aire. Wagner ja va vaticinar que les lleis de la natura i de l’ésser humà han seguit camins divergents, que mai hem comprès el que la natura ens donava. Podem seguir així?»
Drama musical en tres actes. Segona jornada de la tetralogia Der Ring des Nibelungen (L’anell del nibelung). Llibret i música de Richard Wagner. Estrenada el 16 d’agost de 1876 al Festpielhaus de Bayreuth. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 15 de novembre de 1900. Darrera representació al
Liceu, el 30 de juny de 2004.
Ensurt inicial. La directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, en un intel·ligent gest fins ara inèdit, va anunciar el canvi de protagonista de la primera de les set funcions de Siegfried , segona jornada de la Tetralogia de Wagner. Lance Ryan, afectat per un virus gripal, va esperar fins a última hora per mesurar les seves possibilitats d’arribar al final de l’extenuant rol, però va renunciar a assumir el risc. La substitució per Stefan Vinke, que encapçala el segon repartiment i va repetir amb només un dia de descans en la següent cita, era tot un compromís. Afortunadament el tenor alemany va dissipar aviat els dubtes a l’oferir una més que convincent actuació.
Vinke va anar de menys a més. El cantant es va enfrontar al seu paper amb una convicció i audàcia que l’honoren. Amb un consistent centre i bons però millorables aguts va trobar la tecla dramàtica de l’ingenu i salvatge heroi sense por que ha de redimir el món del corromput poder de l’anell. I, per si això fos poc, va arribar fresc a l’explosió lírica i sensual del duo final. La seva generosa entrega va ser aclamada pel públic, que va reconèixer també el bon nivell general del repartiment.
Albert Dohmen, en el paper del Caminant/Wotan va ser un dels protagonistes de la nit. El baix-baríton va ser l’intèrpret que més es va acostar al perfil psicològic del seu personatge, el d’un déu en hores baixes, exhaust i conscient de que ha perdut el seu poder. Va brodar les escenes amb el manipulador i cobdiciós nan Mime (un gran Peter Bronde) i, sobretot, la del seu retrobament amb la deessa Erda (magnífica Ewa Podles).
Iréne Theorin va tornar a enlluernar com a Brünnhilde. El despertar de la valquíria, després que Siegfried travessés el cercle de foc on estava tancada a l’espera de l’arribada de l’heroi que descobreix l’amor, va ser servit amb una majúscula expressivitat dramàtica i un cant pletòric de lirisme, amb uns sublims pianísimos . Bé Jochen Shmeckenbecher com a Alberich, i correctes Andreas Hörl com a gegant/drac Fafner i Cristina Toledo interpretant el so de l’ocell al bosc.
L’orquestra del Liceu va pujar esglaons amb relació a les seves prestacions en el pròleg de L’or del Rin i amb La valquíria . La direcció de Pons va ser encertada i va aconseguir una notable homogeneïtat sonora. La formació va estar brillant en els passatges més delicats, amb alguns bons moments dels solistes.
El muntatge de Carsen, d’estètica Blade Runner , va mantenir la línia d’anteriors entregues. Desoladors escenaris com el de la desballestada caravana residència de Mime i Siegfried, el bosc d’arbres cremats i l’abandonat palau de Wotan creen l’ambient del planeta destruït en el qual es desenvolupa l’acció. Una producció molt recomanable.