[Crítica corresponent a l'estrena del 2010 al Teatre Coliseum de Barcelona]
El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin (Novossil, Rússia, 1950), aquest pallasso rus, de la raça dels august, que als anys noranta del segle passat es va independitzar de la carpa blanca i va muntar el seu xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món [dades del 2010] s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso.
Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits.
L'espectacle «Slava's Snowshow», que sovint ha estat qualificat de poètic, i amb tota la raó, és un seguit de seqüències que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.
Slava no es conforma a fer el paper de pallasso, amb les seves accions personals, sempre a ralenti, com si es mogués a càmera lenta, i deixar que la companyia que forma part del repartiment facin també només de pallassos sinó que crea un guió invisible, que sembla no escrit ni pautat, però que hi és, un guió sense paraules que explica moltes coses alhora, des de la primera escena en què Slava apareix estirant una soga i fa el gest de penjar-s'hi, però apareix un segon personatge igualment lligat a l'altre cap de la soga per fer-hi el mateix, fins a l'acció del naufragi en un senzill llit-barca abordat per un vaixellot enorme amb la caiguda a les ones del pallasso, la recuperació amb el salvavides i el pas del pallassó-tauró.
La gran nevada de paperets que deixen el teatre com si fos el Pla de Beret, les accions picaresques amb algun espectador o espectadora de les primeres files, l'estesa de la gran teranyina per tota la platea, la pluja de gotims de Font Vella, quan la troupe circula per damunt de les butaques, la juguesca final amb les enormes pilotes que fan que els espectadors no acabin mai de sortir de la sala i que allò que seria una tanda d'apludiments es converteixi en un fi de festa compartit entre pallassos i espectadors.
El xou de l'Slava és com els Scalextrics: aquests artilugis que són fets per als petits però amb els quals els que s'ho passen millor són els grans. La tempesta de neu d'Slava és avui i aquí la metàfora d'un país d'hivern tercermundista. Però Slava no depèn d'Endesa. Ben al contrari: el seu art il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors. L'august compensa la tragèdia amb aquestes mirades de felicitat. Un avís: aprofiteu l'entreacte, quedeu-vos dins! Val tant la pena com el xou tradicional. Slava Polunin és la nostàlgia del Cirque du Soleil primerenc, aquell que, com totes les coses bones, no tornarà més. Però, com si fos París, diguem tots a una: sempre ens quedarà l'Slava! (...)
