Vista a la seva estrena, el dijous 8 d’octubre de 2020, a La Seca Espai Brossa de Barcelona.
Dramatitzada i dirigida per Carles Grau, ha trobat en Òscar Intente l’actor ideal per a transmetre tota la força d’un text que no deixa de ser un ‘discurs’ o una ‘conferència’, que amb la veu i la presència del seu intèrpret únic, i l’ajuda d’unes imatges projectades amb un retroprojector (tan present a les aules i sales de conferències arreu) i un cavallet amb un seguit de missatges escrits. O no.
L’Òscar, que s’ha especialitzat en aquesta mena d’espectacles ‘one man show’ amb notables resultats (recordem el seu ‘Aula Brecht’ al Romea, ‘La idea d’Europa’ o els seus recitals poètics impecables, per exemple a la Sala Fènix de Barcelona), sap donar el ritme i la intensitat que demana, solemnement, el relat de les barbaritats (no totes, és una tria) que al segle XX s’han fet (emfatitzant que qui les va realitzar va demostrar intel·ligència) per a tombar la Democràcia, aquell canvi radical que la Revolució Francesa, a la seva manera també la Nord-Americana i la tradició parlamentària Britànica i Escandinava varen irradiar per a crear un estat de Drets (en singular fa una mica de por de dir, actualment).
L’objectiu és meridianament clar, fer-nos evident que els drets no s’obtenen i ja es queden per sempre, que cal defensar-los i fer-li saber al poder que no estem disposats a què ens manipuli a la seva conveniència, ja que l’exercici no fiscalitzat del poder és una temptació a la qual és difícil no sucumbir-hi.
Com deia, la successió de paraula, gest, imatges projectades i escrits en paper, té el ritme adient (pot semblar una mica lent, però en realitat és el que ha de tenir) per a fer-nos molt i molt entenedor el fons del missatge. I també ressaltaria (quina vergonya que això sigui destacable) la claredat amb què l’Òscar diu el seu text, que fa que no es perdi ni una sola síl·laba. Un missatge tan seriós no ho perdonaria.
Si hem de trobar alguna pega, potser seria que el Nazisme i l’Holocaust s’enduen la ‘part del lleó’ de l’espectacle, sent que el règim Estalinista va cometre barbaritats comparables i més morts que Hitler. Però ells van perdre la guerra. I, si m’ho permeteu, encara que ja va ser als inicis del segle XXI, destacar l’aprofitament que un mediocre president nord-americà va fer d’un atemptat (i la por que va generar) a les Torres Bessones per a laminar drets i llibertats, i alliberar-se les mans per a espiar propis i estranys. I com a darrera i tràgica paradoxa, que aquells que van patir l’Holocaust, avui siguin els botxins.
Però això serà, ben segur, una altra història.
