Solo per a Paquita

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Anna Sabaté
Vestuari:
Cia. Perlimplín
Escenografia:
Cia. Perlimplín
Il·luminació:
Albert Julve
Direcció:
Genoveva Pellicer
Producció:
Cia. Perlimplín, Espai Philae. Teatre i Consciència
Companyia:
LaCanina
Dramatúrgia:
Sílvia Navarro
Sinopsi:

“Estimulant, amarg i necessari”. Així és l’amor per a la Paquita (com el cafè): una perillosa addicció que s’ha de controlar per pura necessitat de supervivència. I, com el cafè, la narració de les seves experiències flueix amb un sentit de l’humor negre i amarg (de vegades, gairebé absurd), mentre ens mostra un personatge fràgil i fort, innocent i pervers, simple i complex.
En el transcurs de la representació, es van descobrint noves realitats, com si anéssim obrint i destapant les conegudes nines russes. Noves realitats… o ficcions. Qui és realment Paquita?

Crítica: Solo per a Paquita

22/02/2019

Un grand guignol amb licor aspre

per Jordi Bordes

Solo per a Paquita podria passar com un del monòlegs més en què una dona apareix víctima del que li marca la societat. Com una derrotada en la vida social (Auténtica). Com una supervivent que malda per seguir tenint desitjos que li donin ganes de viure, d'empassar-se la vida a glopades (Mirta en espera). La seva vida quotidiana és ben grisa, de funcionària. No coneix la família ni n'és víctima (La llista) ni tampoc planteja una revolució (Conillet). Ella, símplement, deixa que els dies la vagin modelant. I troba en el cafè un dels petits plaers. Fins que coneix a Ell. Llavors, el ritme passa a ser trepidant. Se sent escoltada, corresposta i entén que el millor plaer és compartir l'escalf del cafetó amb algú. Però aquesta visió idílica, es talla de cop.

La posada en escena del personatge arriba ja molt estripat, en una mena de convenció de gent que es reconeix amant de la vida però refractaris a l'amor. Desenganyats. La manera d'explicar com coneix el seu home el bingo i, a partir de llavors, com la vida narcòtica es converteix en una muntanya russa destructiva pren la forma d'un grand guignol, narra una carnissseria excèntrica, enduta per un impuls irrefrenable (La monja enterrada en vida, Contra el progrés). 

El que sobta és que, enmig d'aquest desori, ella insinua escenes en què s'ha sentit utilitzada, abusada, desorientada. I la denúncia a la violència de gènere agafa una intensitat insospitada. És només una espurna, però deixa atrapat. Després la peça, segueix amb la seva broma hiperbòlica, amb el seu recurs del cafè (molt oportú el joc de cafè amb els plats siamesos, defineix perfectament la manca d'empatia d'ells). Aparentment, la peça trenca el personatge (en realitat, es desdobla en un altre de paral·lel) per abordar el final. 

Com tots els monòlegs, Anna Sabaté (La nostra mort de cada dia) presenta un desplegament de registres, i sap utilitzar la pausa per aixecar la intriga. Sedueix llepant la darrera gota del cafè de la comissura dels llavis. O es llepa la ferida invisible. Ambigüitat. Una petita sorpresa.