Margarida Xirgu és tinguda com una actriu de raça, perseverant. d'una força abassegadora que va saber posicionar Lorca a l'escenari (i tants d'altres autors del seu temps). Ella defensava un teatre per a gran format i que era imprescindible la declamació per arribar a tots els espectadors (davant les evident mancances tècniques a les primeres dècades del segle XX). Com Lorca, amb molts pocs anys, va aconseguir ser bandera del teatre català i espanyol tant a l'estat com a Amèrica Llatina. Fins que no va poder tornar a causa de la Guerra Civil i de la posterior derrota republicana. Llavors, va fer-se un refugi a l'uruguai que la van rebre amb elsbraços oberts. Ella va pressionar (amenaçant de tornar-se a l'Espanya franquista, tot un farol, segons la biògrafa Antonina Rodrigo) si no ampliaven el pressupost del Solís. I va ser una institució que encara avui és molt venerada pels dramaturgs contemporanis (com recordava Gabriel Calderón fa un any en l'estrena de Que rebentin els actors). Ara, aquest autor ha escrit una peça a mida per a Estela Medina, que dijous es va poder veure a la Sala Petita, com un dels actes d'homenatge dins de l'any Xirgu. L'actriu recorda com els alumnes de la primera promoció de l’Escuela Municipal de Arte Dramático de Montevideo es colaven per veure els assaigs de Yerma al Solís amb la Xirgu.
Medina respon amb el títol a la humilitat de la seva feinam que ho foutambé de la gran Xirgu: Solo una actriz de teatro. En aquesta obra ella recorda el mestratge de la Xirgu. Ho fa alternant les dues formes teatrals : la més realista (en la que figura la persona que fa temps mentre no arriba la protagonista de la conferència) i la declamada (en la que ensenya el mestratge del teatre de l’època de Xirgu). De la seva antiga professora, confessa, no n’extreu un mètode concret però sí el rigor i el gran respecte per la paraula.Per Medina, Xirgu “erra intuïtiva” però molt estricta amb els assaigs: l’únic permís per faltar a un assaig és el de la defunció, deia sarcàsticament. Els jocs de llums situen molt clarament en quin estadi es troba. Hi ha llum de sala quan s'hi adreça com al personatges que mira de distreure (i que sóna massa impostat) que contrasta amb els foscos amb una llum cenital per als moments declamatoris. Una peça sense massa pretensions que demostra com ha anat evolucionant el teatre, tant a l'Amèrica Llatina com a Europa, passant del personatge tràgic,a l'intèrpret que vol ser empàtic i col·loquial amb l'audiència....
