Soy un baile

Teatre | Nous formats

informació obra



Sinopsi:

Rosa Romero aterra al TNT amb un solo personal, plàstic i hilarant que explora en bucle la tradició cultural andalusa per arribar a una intimitat molt profunda.

Soy un baile, el protagonisme recau en la dificultat d’identificar-se amb el propi cos, que com diu la Rosa, sempre ha viscut com una cosa estranya. És només fa poc que ha trobat la paraula “dissociació” per entendre aquesta estranyesa, perquè de petita tot el que sabia era que sempre es veia a si mateixa des de fora, excepte quan ballava. A través d’aquesta experiència, la Rosa ha anat alimentant la fantasia de poder arribar a existir en una realitat paral·lela on el cos no tingui un paper principal, sinó que pugui ser un objecte, un record, una frase o un ritme.

Transcendir el cos per ser una altra cosa és una ambició mística que Rosa Romero demostra que també pot ser extremadament terrenal i sensible. Rere una superfície exuberant d’humor i absurditat, la peça acull paradoxes il·luminadores: com, en l’intent de fer-se invisible, el cos acaba fent-se encara més present; com, durant el conflicte amb el propi cos, de sobte cal fer-se càrrec de la vulnerabilitat d’altres cossos; com les estructures opressives també són estructurants, i la seva desaparició ens deixa mancades d’alguna cosa.

La temàtica del dol que travessa diferents peces d’aquest TNT, com AnalphabetMourn baby mourn o Platea, també apareix aquí a través de l’alteritat o l’absència evocades per un sampler que la Rosa manipula a escena per intentar mantenir una conversa impossible. De fons, el fantasma de tot el que no hem arribat a dir, i la repetició transgeneracional de pors, repressions i anhels de llibertat. I és que, com passa a Pai para jantar de Gaya de Medeiros, la disfòria corporal només és el punt de partida per indagar en les relacions ambivalents que podem arribar a sentir amb la nostra cultura, la nostra societat o els nostres pares.

Crítica: Soy un baile

30/09/2024

Presència en bucle

per Jordi Bordes

Rosa Romero té una presència escènica envejable. És de les que es pot vestir un pijama (que pot recordar a les fundes de matalàs) i construir una relació d'amor-odi amb la seva mare, que li critica que vagi amb navalla al camp. L'actriu sap jugar amb la comicitat del play back, amb el despropòsit d'una convivència fictícia amb un gos que borda i es mou, a piles. I ho va transformant en el seu relat que llença en loop repetint unes rèpliques, aparentment innocents i que tenen un aire cada cop més dramàtic.

Podria quedar-se en el costat farsesc i divertiria perquè té una vis còmica notable. Un joc que s'emparentaria amb les Charlas de azucarillo. Però l'aboca a una part més fosca, més intensa. I fa bé perquè tota la ironia anterior serveix per caure en el buit de l'emoció, quan es desempallega del relat matern, quan s'emancipa del que podria ser la llar familiar, de parets empaperades amb flors d'un gust tan relatiu com el seu mono amb perruca inicial. Una peça de dues cares, en què domina la presència de Romero, capaç de cantar, ballar, actuar i emocionar íntimament