StemmeStammen (Veus tribals)

Dansa

informació obra


Companyia:
Karstein Solli
Sinopsi:

A StemmeStammen (Veus tribals), els límits entre la sala i l’escenari es desdibuixen a favor d’un espai visual acollidor on els nens i els adults puguin trobar el seu lloc per estar junts. És una paraula creada: stemme vol dir veus i stammen vol dir tronc d’un arbre o formar part d’una tribu.

A través de situacions familiars, l’humor i el joc, aquesta companyia noruega crea un imaginari propi que ens evocarà lligams tant a rituals tribals com amb “l’absurd” que sovint conviu amb les regles dels jocs de nens.

La veu masculina, intensa, a voltes massa gruixuda però reconfortant per als nadons que la senten i reconeixen, ens parla de llengües llunyanes, de tribus perdudes, de cançons, crits de festa i remors suaus. I al cridar, al cantar junts, ens adonem que el nostre cos és alhora també un instrument amb una poderosa caixa de ressonància.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: StemmeStammen (Veus tribals)

17/11/2019

Inconnex

per Jordi Bordes

No s’entén cap on vol portar aquesta producció. Perquè si volen convidar a la canalla en una mena d’arrencada itinerant o incitant-los a que responguin en un diàleg de sons sense significat (que salva la incomprensió dels idiomes), al principi,  després resulta que els impedeixen accedir a l’escenari i compartir el seu surrealisme d’ambigüitats. No és adequat, per a espectacles amb la canalla, com es pot comprovar, aquesta acció d'itinerància perquè els és menuts necessiten conèixer i reconèixer l'escenari fosc. és preferible que hi entrin amb els llums oberts i amb un temps perquè s'hi aclimatin,rebent l'escalf de mestres o pares (segons sigui el cas).

El quartet, de fet, evoca l’univers que a Catalunya ha desenvolupat els Animal religion (Chicken legz, sobretot) en què la vessant més primitiva i bestial supera la de la racionalitat dramatúrgica. Animal religion, efectivament és una formació que es va formar entre membres de l'Escola de circ nòrdica, liderades per Quim Giron, que és qui,darrerament, manté la bandera del projecte. És interessant que els intèrprets presentin una ambígüa sexualitat, amb un vestuari i un comportament que va del joc a la intromissió. Pero no s'entén perquè, un cop invocats i connectats amb la canalla, els crea la frontera. Tampoc és gaire comprensible ni efectiva l’element penjat a sobre l’escenari. El que seria ser un joc d’escales que es desdoblés que construís una tridimensionalitat fantàstica, es queda com un element per donar un contrast, que distreu i despista la canalla (si és que arriben a descubrir-ho)

Tot i això, té moments suggerents com el video que mostra una mena de branques d'un bosc espès en el que els interprets s'hi amaguen, o preciosos com el cant final amb una partitura a quatre veus que va sonant fins a un final rodó.  Potser no arriben a ser tribals, però sí que respiren un cert to catàrtic, de conciliació amb la Natura i el temps.