Tenim la gran sort que la gran directora argentina Deisy Portaluppi, un
dels talents emergents més importants de Llatinoamèrica, i coneguda pel
seu teatre honest, valent i necessari, debuti a Europa, aquí, a
Barcelona, a l’Almeria Teatre, aquest setembre. I no de qualsevol
manera. En aquesta superproducció del clàssic de Shakespeare, amb un
llenguatge compromesament contemporani, comptarà amb alguns dels actors
joves més importants d'arreu del món, i estrelles i artistes
multidisciplinars de fama indiscutible (youtubers amb milions de
seguidors, estrelles del Hip Hop de nova fornada, ballarines de flamenc
de trajectòria internacional...). No hi ha cap mena de dubte de que
aquest serà un esdeveniment cultural històric, que marcarà un abans i un
després dins de l'escena teatral global, i que posarà a Catalunya en el
mapa un altre cop després dels Jocs Olímpics de 1992.
Iván Morales fa doblet aquests dies a la cartellera de Barcelona, amb dos muntatges que beuen de textos radicalment diferents però que s'amaren de la mateixa necessitat d'expressar el que preocupa avui als joves (i no tant joves). Si a la Sala Beckett aconsegueixen fer justícia rescatant per a la cartellera de Barcelona un Wasted que va encantar a la premsa professional de la Fira de teatre al carrer de Tàrrega del 2015, a l'Almeria toca una adaptació de Shakespeare. De les múltiples versions de Somni d'una nit d'estiu (fent memòria recent, al la Nau Ivanow, al TNC,...) sempre té un paper dominant el quadre còmic pastoral dels actors amateurs preparant la tragicomèdia de Píram i Tisbe. Doncs, Morales hi renuncia sorprenentment. El seu espectacle presenta els diferents moments d'un muntatge (des de la primera lectura, a la sala d'assaig, als nervis de l'estrena al camerino i a l'explosió un cop superat el bateig de foc). Ho fa amb uns actors molt joves de l'estudi Laura Jou que s'emmascaren bona part de l'obra en uns personatges carregats de divertits tòpics. No és fins a la cançó final, que per fi, respiren fora de l'afectació característica triada amb la direcció. Certament, es pot intuir prou bé tant l'evolució de l'obra com del procès (en què alguns actors pretenen desaparèixer o canviar el paper). La broma clau és que una filla d'un gran empresari té el somni de signar una adaptació de Shakespeare amb els seus ídols de la tele. Ella vol triomfar per la porta gran. I tots aquests famosos hi acaben caient de quatre potes, principalment perquè malden per emergir de la seva precarietat artística.
En el fons aquesta farsa que explica la comèdia fantasiosa de Shakespeare serveix per apuntalar algunes idees sobre l'art: derivar-lo a un caprici dels rics, a l'entreteniment o atorgar-li la capacitat de transformació social, revolucionària (sigui amb armes metafòriques, o no). I en això coincideix en el cant desesperat, buit d'il·lusió d'aquell Wasted en que, ja abans de la trentena, han perdut la il·lusió de créixer i ser feliços.