T-Love 3000 és un text original d’Alberto Guerrero, membre de la companyia i també actor. El text, encara que tracta el tema de l’adulteri amb un to còmic, no està exempt de certa anàlisi més profunda sobre les relacions extra matrimonials. ‘El mètode’ actua com una màquina de la veritat que ens posa davant un mirall per contemplar els nostres errors i ajudar-nos a redimir-nos.
Carmen, cansada de la situació del seu matrimoni, cita al seu marit Tomás a una consulta matrimonial on el doctor Esnaola assegura solucionar tots els seus problemes matrimonials amb un revolucionari mètode: El T-Love 3000.
És difícil per a mi fer una valoració d’aquest espectacle, desproveïda dels prejudicis personals, dels bons i dels dolents.
Per una banda, l’espectacle ens va endinsant en una història de parella, a través de la sessió de teràpia que l’esposa força a assistir al marit, citant-lo a un petit parany. Hi ha en aquesta sessió un element de ciència-ficció: un robot que ajudarà a trobar, primer, els motius de les desavinences i l’entrada en crisi de la parella, i després, a propiciar la solució.
Val a dir que els alguns elements bàsics per a valorar-la, com ara la direcció i la interpretació dels actors (més que discreta), així com la posada en escena (tampoc se’n necessitava més), no són massa engrescadors. El guió, en canvi, té alguns elements interessants. A mi em recordava les històries que es veuen en microteatre, on es proposen situacions i personatges que permeten tenir un plantejament, nus i desenllaç en 15 minuts (tot un mèrit), i que sovint són ‘parides’ del mateix autor, donat el format. En el cas que ens ocupa, l’autor estira aquesta mena de situacions fins a més d’una hora, on coneixem diversos racons emotius dels protagonistes, que es confessen i emprenen el camí de la reconciliació. Però res no és el que sembla en aquesta obra, i el final, no per inesperat més encertat (especialment que l’amor no triomfa), deixa alguns temes no resolts, sobretot què o qui és en realitat aquest ‘androide’ miraculós.
Els dos protagonistes es veuen bastant convencionals, buits, com extrets d’una fotonovel·la rosa, i que no transmeten més enllà del que estrictament diu el guió .
Però a favor s’ha de dir que l’obra funciona, que sigui pel que sigui (el fascinant món de la parella, que deia aquell) manté l’interès del públic fins al final. I és que als personatges els van passant coses, coses que desperten la nostra curiositat, coses amb les quals inevitablement ens identifiquem, i sobretot, que els hi ‘passen’ de debò. Aquest seria un dels grans mèrits d’un muntatge que -per la resta- passaria sense més pena ni glòria.
Però, en definitiva, parlem d’un producte d’entreteniment que durant
gairebé 90 minuts ens fa oblidar del nostre dia a dia, i gaudir i patir
de les petites misèries d’una parella, acompanyats d’un excèntric
terapeuta i una curiosa (i valorablement interpretada) robot.