L’últim cop que ens va visitar Ernesto Caballero, va ser per oferir-nos al TNC una versió de “El jardín de los cerezos” que es troba sens dubte entre els pitjors muntatges que mai he vist d’una obra de Txékhov. Aconseguir destrossar Txékhov resulta una tasca ben difícil, perquè fins i tot en un muntatge mediocre d’una peça seva, sempre hi ha aquell moment en el qual la commovedora genialitat del rus t’acaba arribant a l’ànima. Però Caballero superava el repte, i deixava reduïda al ridícul una de les més grans obres mestres que ens hagi ofert mai el teatre universal.
Doncs aquest cop, a qui li toca rebre és a Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière. I l’obra escollida pel sacrifici no és altra que “Tartuf o l’impostor”; una de les peces que més disgustos li va donar en vida al nostre autor , donada la furiosa reacció que va provocar entre la legió de falsos devots guardians de la moral pública que es van veure excessivament reflectits en el text. I imagino que Molière tindria també el seu bon disgust malgrat portat ja tant de temps mort, si veies de quina forma Caballero és capaç de reduir la seva demolidora sàtira ( la capacitat vitriòlica de la qual va tornar a quedar demostrada quan el franquisme va prohibir la versió de l’obra signada per Marsillach i Llovet) a quelcom que, versos molierans a banda, sovint es queda en el pobre acudit farcit d’humor fàcil. I dic això sent plenament conscient que aquest humor i la presència d’un actor mediàtic com ara Pepe Viyuela, són elements suficients per a garantir la rialla del públic i l’èxit de la proposta.
Hi haurà qui em digui que com els clàssics de vegades donen certa mandra, fins i tot encara que es tracti de clàssics plens de comicitat , aquesta és una bona forma d’apropar-los a l’espectador que no està acostumat a ells , i al qual, la simple idea d’anar a veure una obra en vers ja el talla una mica ( o ja el talla del tot). I també pot haver-hi qui em digui que la modernització dramatúrgica dels clàssics i la incorporació d’elements i jocs metateatrals és quelcom del tot vàlid , sovint necessari, i molt freqüentment ben enriquidor, i que (ja posats a personalitzar), jo mateix ho he defensat fervorosament un fotimer de vegades. Però crec que hi ha una frontera entre modernitzar i donar-li un context contemporani a una obra, i presentar-la sota un camuflatge tan gran, que fins i tot et pot fer pensar que l’adaptador i director, no creu en ella. Que dubta com el primer de la capacitat que tingui el text per seguir arribant a l’espectador actual, per seguir divertint-lo quan calgui, i per seguir fent-lo reflexionar sobre la pervivència de comportaments hipòcrites que no es fan mai vells perquè són eterns. Que no es vinculen a un determinat territori perquè són universals. I que tampoc queden reduïts a un determinat estament perquè els contamina tots, i tots nosaltres els podem fer nostres en un o altre moment.
I quan l’adaptador sembla dubtar de la veritable eficàcia de l’obra que té entre mans, i fins i tot transmet per moments la sensació que s’està disculpant per voler encolomar-nos un text escrit fa tants segles en el qual a tothom li dóna per parlar en vers, llavors pot tenir la temptació en la que cau Caballero: la temptació de donar-li tot mastegat al públic abans d’atacar el text original pròpiament dit , ficant de per mig la metateatralitat del teatre dins del teatre. Som davant l’escenari buit en el qual els intèrprets s’acaben d’empolainar (tampoc no massa, que aquí tothom va més o menys vestit de carrer) , els actors i les actrius encara no han adoptat el nom dels seus personatges, i de cop , la noia de fer feines, reconèixer al molt popular actor Pepe Viyuela. La seva exclamació, no cal ni dir-ho, desperta la primera rialla de la vetllada. És cert que Viyuela ha fet molt teatre: sense anar més lluny, l’any passat el teníem en aquest mateix Goya interpretant “Esperando a Godot”. Però la noia ,d’això, no en sap res: a ella doneu-li sèries com ara aquella “Aida” que l’actor va interpretar al llarg de nou temporades! I ara que ja s’ha trencat el gel, i que la companyia encara no s’ha posat a recitar el text, aprofitem per donar-li fil per randa totes les claus del que es disposa a veure, d’una forma no ja planera, sinó més aviat tirant a simplista.
El que ve després , és una representació en la qual s’intenta dissimular tant com es pugui allò feixuc d’estar fent una obra en vers, tenint ben poca cura d’ell . Que presenta notables irregularitats interpretatives més enllà de l’eficaç treball del seu protagonista ,el qual –per cert- afirma haver-se inspirat en el rei emèrit a l’hora de crear la composició del personatge, i el qual li dedica a Sa Majestat una “cordial “salutació. I una representació que sovint confon la recerca de l’humor per l’excés desfermat. Que opta per atorgar-li a un dels personatges un ridícul accent de país sud-americà , sense preocupar-se tampoc després de donar-li certa coherència i continuïtat a aquest accent. I que de tant en tant , tira mà del recurs d’anar tallant l’obra per tal de tornar a fer algun comentari “aclaridor” sobre el text, no sigui que portar una estona seguida escoltant Molière ens estigui començant ja a avorrir . I com tothom sap (permeteu-me la ironia) , ni la més enginyosa frase del francès por resultar tan engrescadora com aquell rampell coreogràfic que farà furor a TikTok: doncs , que no falti tampoc! La veritat és que això de modernitzar clàssics a cop d’anar-li ficant de per mig quants més mòbils i xarxes socials millor, comença ja a no semblar gens modern, i a estar adquirint el caràcter de tòpic. Però encara pot funcionar ,quan la dramatúrgia sap incorporar-ho amb un xic d’imaginació , i no és limita – com és el cas- , a tallar en sec la representació, perquè ara toca això altre. Cert: entre tant recurs fàcil, encara en resta quelcom de la mordacitat de l’original. Però amb aquest quelcom, no en hi suficient , per redimir aquest Tartuf de les seves evidents mancances: afirmar el contrari, seria hipòcrita per part meva!
