Teen Time Gone

Dansa

informació obra


Direcció:
Miquel G. Font, Oscar Contreras
Coreografia:
Miquel G. Font
Intèrprets:
Georgina Avilés, Emmanuel Dobby, Antonio Izquierdo, Olga Lladó, Aleix Melé
Estrena:
Barcelona
Composició musical:
Ludwig van Beethoven, Miquel G. Font
Ajudantia de direcció:
Emmanuel Dobby, Daphne van Dooren
Escenografia:
Habemus Corpus
Autoria:
Dan Israely
Sinopsi:

Oda a l'adolescència. Cinc personatges tancats en un laberint que constantment busquen una sortida. Es relacionen entre ells, amb ells individualment i amb els espectadors, tot buscant respostes essencials de la vida. Tot té lloc en un escenari completament farcit d'objectes i barreres on hauran de trobar els seus espais, les comoditats, les escapades, i on al final entenen que per sortir-ne hauran de deixar alguna cosa enrere, igual que per madurar.

Crítica: Teen Time Gone

02/09/2016

Preciosos retalls de ball i impactants imatges d'acció

per Jordi Bordes

L'adolescència es mou a batzegades. A cops, a intuïcions. L'humor i els raonaments pendulen de banda a banda, amb una perillosa aleatorietat. Així mateix respira la proposta Teen time gone, de Miquel G. Font que navega del teatre a la dansa, amb un espai acotat (segurament, la vegada que s'ha mostrat més oberta la sala Warhol de la Nau Ivanow amb les seves polèmiques columnes). En realitat, no hi ha una dramatúrgia, una narració. Són postals en què els personatges es reconeixen en solitari i, puntualment, entren en relació amb els altres; també amb els espectadors. A la preciositat de la coreografia (molt estètica) s'hi topen les situacions impactants teatrals. Però són quadres independents, sense que s'hagi de compendre gaire l'evolució dels personatges, sortosament, els actors diuen el que porten dins sense la necessitat de grans gesticulacions, sense voler agradar al públic.

L'espai és un pis d'estudiants de dues habitacions un menjador i una cuina. Cadascú es refugia en la seva cambra i procura no sortir-ne, a excepció de l'amfitriona, el personatge que convida a l'espectadors a entrar al pis, sense desconfiança, abraçant i donant petons. Quasi sempre amb una banda sonora que fa de coixí, la dansa pren lloc al text de manera imprevisible. I és quan la preciositat s'alça sobre la misèria. Llargs estiraments de cames amb puntes; moviments corals simètrics en cambres separades; fisicitat fins a donar peu a imatges de violència domèstica, d'abús, de bulliyng. En aquest pis, el comandament dispara indiferència (no voler comunicar-se amb la seva parella) i una pistola és l'amenaça freda i irracional. 

En definitiva, és una peça que atrapa per la seva contundència i que convida a fer una xerrada amb els altres espectadors, al carrer. Perquè és l'espectador el que pot acabar fent la composició de lloc d'aquesta fi de l'adolescència.

Trivial