La proposta de Javier Cuevas i Sara Serrano és altament introspectiva. Perquè no cedeix cap oportunitat a què l'espectador comparteixi el seu secret íntim, el seu desig, la seva preocupació callada. POerò, per altra banda,. és notablement redemptora perquè tothom combrega amb el propòsit de dedicar una hora del seu temps (aproximadament) a donar voltes sobre un afer que, probablement, mai l'ha afrontat directament. Hi ha qui pensa millor caminant. I per això, l'acció es realitza mentre es passeja per la ciutat i, sobretot, mentre es dóna voltes a una plaça, sense gaire ´més preocupació que doblar o ser doblat pels altres i tornar a atendre el centre de gravetat interior. Des de fora, el públic capta alguna acció estranya, hipnòtica, en veure un grup d'espectadors que caminen en cercle (mai ningú s'atreveix a canviar de direcció, a trencar la dinàmica? Es podria fer? Trencaria amb la concentració de tothom?) en silenci i, sovint la mirada perduda (i un lleuger somriure que pacifica i els fa còmplices entre ells).
L'acció acaba, sí, amb una trobada catàrtica "a casa", dalt de l'escenari, envoltant un piano que ha tocat música clàssica durant una bona estona (és llavors quan sembla entrar-hi el joc i les direccions trenquen la seva unidireccionalitat).The lieder provoca deixant camins oberts a la interpretació, cadascú té molts possibls recorreguts físics i emocionals durant aquesta estona. És imprescindible connectar-hi; així, resulta una acció profitosa (tot i que possiblement d'una nul·la teatralitat).tot i això sí que es comparteix la curiositat del pñúblic de teatre de voler conèixer-se més i de compartir l'instant i la intenció entre els altres companys anònims. Hi ha espectacles de Jordi Galí (Abscisse, per exemple) o d'Ada Vilaró (Públic present 24h, o UrGENTestimar) que també conviden a un teatre molt contemplatiu, com si es tractés d'una decisió mística, de connexió amb la Humanitat i la resta de la Natura. Tant Galí com Vilaró saben controlar molt bé el temps i no deixar que decaigui. A The leider hi ha una dependència massa gran a què sigui l'espectaor el que no perdi el fil. En tot cas, el que permet és ensenyar a pensar a l'espectador. Però, fet això, sense una poètica prou desenvolupada, es queda com una acció de pregària quem anb sort, serà compartida sense confessar-la.
