El dispositiu escènic. Així és com Sergio Blanco defineix el conjunt d’elements interrelacionats que conflueixen a l’espai -la pista esportiva d’un gimnàs ubicat a un centre educatiu- en el qual té lloc la representació d’aquesta nova ( i novament, molt notable) autoficcional aventura escènica seva. I aquest cop, l’autoficció ha estat construïda al voltant d’un fet tan transcendental com ara ho és la mort de la seva pròpia mare. La mort ha estat des de sempre el fantasma que ha recorregut en gran mesura pràcticament tot el treball dramatúrgic de l’autor de “Memento mori o la celebración de la muerte”.Però una cosa és especular sobre ella, reflexionar amb torrencial enginy sobre el paper fonamental que ha jugat en aquest territori de la creació artística que seria inconcebible sense el pes específic de la inevitable parca, atorgar-li una dimensió poètica ,imaginar-se la mort dels éssers més propers com si aquesta ja hagués tingut lloc, imaginar-se a un mateix convertit ja en cadàver o imaginar-se a un mateix causant la mort aliena; i de tot això n’hem tingut bones mostres , al teatre de Blanco. I una altra cosa molt diferent és encarar-se al dol real de la pèrdua real. I gestionar aquest dol tan tangible que, a l’hora de presentar la proposta, l’autor ens diu “Me sentaba a escribir con la fe de traer a mi madre del más allà. Increíblemente lo lograba, porque podia sentir su presencia a mi lado”. I afegeix que posar-se a escriure aquest text , va significar posar-se a buscar paraules capaces de saber com transformar la tristesa en bellesa. Dit això, Blanco aclareix per tal de dissoldre cap mena de dubte que el resultat de l’acte de fe que suposava posar-se a escriure per tal de portar la mare des del més enllà fins al seu costat, no en té res d’autoficció: està parlant de la pura realitat!.
Però tornem al dispositiu escènic. I tornem a aquest gimnàs , el terra del qual està pintat per poder jugar-hi aquí un esport indefinit: l’autor ha volgut eludir una connexió directe entre aquesta pintura i un esport concret. El cas és que, per pura casualitat, la representació de l’obra de Blanco m’ha vingut a coincidir amb la lectura de l’impressionat novel·la “Actes humans”, escrita per l’autora coreana Han Kang que acaba de guanyar molt merescudament el Premi Nobel de literatura. En ella , i partint també de connexions autobiogràfiques, Kang reflecteix la tràgica i letal repressió que el seu país va patir després del cruent cop d’estat que va sacsejar Corea del Sud l’any 1980. I , dividint el llibre en sis testimonis, es centra en la massacre i els increïbles actes de violència patits pels més joves (pràcticament, criatures) opositors al règim. . Un d’aquests testimonis, per cert, és el d’un cadàver que, des de la fossa comú a la qual ha estat llançat, va descrivint al llarg de varies esgarrifoses jornades el dia a dia de la descomposició dels cossos cada cop més nombrosos que l’envolten, fins que aquests acaben dissolts en una anònima foguera. El cas és que l’escenari central d’aquesta repressió és el gimnàs d’un centre escolar convertit finalment i alhora en sala d’execucions i improvisat tanatori. I el cas és alhora que , com acabem descobrint al llarg de les entrevistes que l’alter ego de Blanco manté amb una de les tres persones de tres generacions diferents que havien estat alumnes de la mare en aquest mateix centre escolar, sembla ser que també sota el terra d’aquest gimnàs podria estar ubicada una fossa comú plena de cadàvers anònims , fruit de la perversió d’un altre règim dictatorial. Fins i tot és possible que el pare d’aquesta dona, aquest cadàver que la filla porta anys buscant i al qual vol donar digne sepultura com ho faria qualsevol Antígona contemporània, es trobi per aquest mateix indret. Qui va dir, allò que la casualitat no existeix?
Per evocar el fantasma de la mare morta que va ser també una exemplar representant de l’ofici d’ensenyar , l’alter ego de Blanco ha reunit aquí tres formes de dol associades a tres ben diferents formes de mort. La d’aquesta filla , evidentment, està associada a aquella altra forma de dol col·lectiu que es produeix quan és el poder sanguinari el responsable de convertir els gimnasos en cementiris. Però al seu costat ens hi trobem la dona de fer feines que era analfabeta fins que la mare de Blanco va posar-hi remei a tan lamentable situació; ella plora i seguirà plorant sempre la mort d’un fill motorista que va ser atropellat per un conductor, borratxo d’aquella letal inconsciència que implica posar-se davant d’un volant quan no estàs en condicions de fer-ho. I el tercer testimoni ens l’ofereix el noi jove que , en realitat, ja no és tan jove, perquè porta quatre dècades tancat a la garjola després d’haver comés fratricidi , tot matant a cops de destral el seu germà bessó. Que la seva aparença sigui sent igual a la que tenia quan la mare de Blanco li va regalar una guitarra elèctrica, resulta ben coherent: quan has matat el teu germà sent un adolescent, és evident que estàs gairebé predestinant a quedar-te en molts sentits ancorat a l’edat en la qual va tenir lloc aquell fet. I per cert que aquest fratricidi i les entrevistes que el Sergio Blanco escènic manté amb el noi que en realitat ja no és cap noi, remeten poderosament a aquella magistral “Tebas Land” que, i també dins del marc del festival Temporada Alta, va significar el descobriment del teatre de Blanco a casa nostra. Qui recordi l’excepcional muntatge original o la molt digne versió de l’obra dirigida per Natalia Menéndez que va passar pel TNC, recordarà també la pista esportiva (en aquell cas, ubicada a una presó) en la qual tenien lloc les trobades entre aquell altre alter ego de Blanco i el jove parricida que ha a la seva manera li ha seguit també les passes a un Èdip evocat ja al mateix títol de l’obra. Un Èdip la cega ombra del qual es projecta alhora una mica en les visites oftalmològiques que realitza Blanco a “Tierra” , i que li permeten entrar de pas lleugerament en un altre tema sobre el qual ha autoficcionat a dojo: el de les addiccions autodestructives. Alhora, les visites li permeten evocar la sublim pintura de Turner ;aquesta pintura precursora de l’impressionisme però alhora ben diferent d’aquell estil pictòric en la qual la taca indefinida prenia dimensions i formes que podien i segueixen poder ser ben aleatòries, depenent de l’ull que les contempla. Qui recordi els títols de crèdit de la “Mort a Venècia” filmada per Visconti, en podrà reconèixer en aquelles imatges una molt acurada versió cinematogràfica d’aquells cromatismes. I tinc que dir que la massa diluïda referència a Turner , o la no del tot explorada dualitat dels germans bessons o la potser massa críptica possibilitat de l’incest , o l’anecdòtica i un xic supèrflua i professionalment mal resolta (trepitjar allò que acabes de fregar, no ho faria cap professional del ram) lliçó de neteja que ofereix la dona de fer feines i mare orfe de fill (d’altra banda, un personatge ple de possibilitats) em semblen alguns dels punts menys elaborats d’una proposta, d’altra banda, plena d’encerts , controlada emotivitat i potencia. Però, potser marcat pel dol i per la imperiosa necessitat de posar-li paraules i convertir-lo en un homenatge autoficcionat a la mare absent que es fa del tot present, crec que Blanco ens deixa aquest cop de tant en tant i només puntualment a l’espera d’aquella enlluernadora xarxa de connexions que, demostrant-nos també que la casualitat no existeix, acaba creant meticulosos entramats plens de sorprenents troballes.
Res d’això impedeix reconèixer que som un cop més davant un autor magistral que, ja per començar, deixa que la Billie Eilish de “Bad guy” , acompanyada musicalment pels quatre intèrprets de l’espectacle, es faci seu aquest dispositiu i la gran pantalla videogràfica que forma part d’ell. “My mommy likes to sing along with me”, ens diu la Billie a meitat del tema. “A la meva mama li agrada cantar amb mi, però- afegeix tot seguit- ella no cantaria aquesta cançó, perquè si ella llegís tota la lletra, sentiria llàstima per culpa dels homes que jo conec”. Una lletra certament ben trobada ,a l’hora d’arrencar una proposta en la qual un fill vol tornar a cantar amb la mare, però deixant de banda el diàleg directe , i utilitzant una mica com a mèdium tant tres personatges als quals ella els hi va transmetre bones ensenyances, com un grapat d’objectes i diaris personals que li van pertànyer. Tant se val, si aquests personatges i aquests objectes son reals o son ficticis. Millor dit: en la mesura que tots ells s’han integrat en aquesta autoficció, tots ells són ja part inseparable de la realitat transmesa per la mare. I per sentit la proximitat d’aquesta absència , tanta carrega emocional li podem trobar a un emblemàtic tema de Leonard Cohem (“Who by Fire”) que intenta resumir tota la infinitat de formes amb les quals se’ns pot presentar la mort, com a aquella cançó de Julio Iglesias que potser a partir d’ara escoltarem amb orelles renovades, traient-li noves significacions a aquella lletra que ens afirma que quan algú molt estimat se’n va , es pot emportar en un únic moment tota l’eternitat i deixar-te sense res. Però en mans de creadors com ara Blanco, d’aquell res en pot sortir una altra nova forma de presència.
