Està bé, això d’estimar algú, i preguntar-se alhora com anirien les coses si aquest algú fos diferent a com és, si fos una altra persona? Ens podem permetre formular-nos una pregunta d’aquesta mena, quan aquesta persona és el nostre propi fill, i sabem que l’estimem tal i com és, encara que no puguem evitar especular en com de diferents serien les coses si aquest fill no fos així? Hem de sentir-nos culpables, si encara que l’estimem tant, de vegades ens passa pel cap que la nostra vida seria molt millor sense la seva presència? Hem de sentir-nos culpables, si , encara que rectifiquem tot seguit, en algun moment ens passa pel cap que hagués estat millor que no naixés, malgrat que ara ja no puguem concebre la vida sense la seva existència?
A totes aquestes preguntes i a moltes més de similars s'enfronten els pares del Laurence i ens enfrontem nosaltres mateixos com a públic, al llarg del tens vespre en el qual l'autor Alex Oates situa aquesta notable obra que, quan va arribar al londinenc escenari del Southwark Playhouse fa ara uns cinc anys, va aixecar una notable polseguera i provocar intenses polèmiques. De fet, fins i tot es van organitzar mostres de protesta a les portes de teatre, promogudes en gran manera per pares de nens autistes que no veien amb bons ulls el fet que l'autor hagués decidit confiar-li a un titella el paper del Laurence, deixant que fos el titellaire qui li donés vida a un ninot que, d'altra banda, i per acabar-ho d'adobar, presentava a Londres un color grisenc que tampoc no va agradar gaire. No es podia haver optat per una fórmula inclusiva? I fins i tot si aquesta els semblava inassumible als responsables del muntatge, no era millor haver-li confiat el personatge a un actor infantil, o a un actor adult? Tot, abans que veure'l reduït a convertir-se en un objecte sense vida pròpia. Però les coses no van acabar aquí. I de fet, algunes veus crítiques es van queixar també de la poca empatia que despertaven aquests pares que són a punt de portar el seu fill a una institució, d'aquestes que, i sense voluntat de generalitzar, cal sospitar sempre que no en pot sortir res de bo. Les coses que diuen i que fan i que es plantegen aquests pares, no són les coses plenes d'amorós bon rotllo que cal esperar d'ells, si del que es tracta, és de sortir del teatre amb un somriure als llavis i una llagrimeta als ulls, com si haguéssim acabat de veure un d'aquests telefilms de dissabte tarda plens d'esperança i bones intencions!
Doncs, hem arribat així al veritable moll de l'os. Allò que per alguns constituïa el gran problema de l'obra d'Oates, resulta que constitueix en realitat la seva més gran qualitat. L'autor, d'altra banda, sap molt bé del que parla, perquè a banda d'escriure obres de teatre s'ha dedicat també durant molt de temps a treballar amb persones amb diversitat funcional de totes les edats. Moltes d'elles, persones amb diferents graus de trastorn autista. I moltes d'elles, persones autistes amb graus accentuats de trastorn de la conducta que comporten allò que el mateix Oates qualifica com "canvis abruptes", capaços de derivar en episodis en els quals hi cap des de l'autolesió fins a la resposta violenta envers cuidadors i familiars. Tal com diu també Oates, ell no es veu capaç "d'escriure una obra des del punt de vista d'una persona amb autisme". Però sí, des del punt de vista "de com aquestes persones són tractades per la societat i el sistema". I també, des del punt de vista del desafiament social que comporta per a les famílies educar un nen autista en el sempre complicat trànsit cap a l'adultesa, i de com sovint les famílies "se senten sobrepassades, soles i atrapades en realitats que ningú les ha preparat per viure i afrontar". Quelcom que s'accentua més, quan es tracta d'un autisme profund com ara el que presenta en Laurence. I precisament per això, i pel fet que el nen no té cap mena de llenguatge verbal, i pel fet que la seva existència es veu condemnada a dependre sempre de les decisions que prenen els altres, va decidir encertadament que un titella venia a visualitzar metafòricament el destí sempre en mans alienes que li espera al Laurence.
Dit això, potser la polèmica que va originar llavors l'espectacle va ser el millor que li podia haver passat, perquè d'aquesta forma, li va donar visibilitat justament a allò que Oates vol fer visible, i que, per posar un exemple que surt a l'obra, ignoren amb els ulls closos les persones que t'aconsellen fer una escapada a Lourdes, a l'espera del miracle. Per cert, que Oates té certa fixació amb Lourdes, si tenim en compte que és també l'autor d'una obra radiofònica emesa per la BBC i titulada "Our Liam of Lourdes" en la qual un noi gai, orgullós d'haver sortit de l'armari, però ficat ara en plena crisi personal, viatja treballant com a cuidador a la localitat francesa en la qual diuen que es va aparèixer la Verge, i se les ha de veure amb un jove i alegre capellà tirant també a gai que, malgrat tot, assumeix per complert el castos preceptes de la Santa Mare Església. I, per cert, que, i aprofitant que han sortit al pas aquests dos models de masculinitat no normativa, cal dir que l'experiència professional de Oates l'ha portat també a crear una obra que, tot partint de testimonis reals de la població de Nortolk, es planteja fins a quin punt determinats models de masculinitat han contribuït a fer que es disparés la taxa de suïcidis d'homes, un tema abordat a "Rules for Being a Man".
Però tornem a la llar del Laurence, per deixar constància que som davant un text notable abordat sense concessions ni sentimentalismes ( que no vol dir sense emoció) , amb tota la duresa que la situació reclama. Un text que Montse Rodríguez Clusella ( "A.K.A.", "Llegat") dirigeix també amb contundència, tot comptant amb les bones qualitats interpretatives dels seus tres protagonistes, i la forta presència d'aquest Laurence que Martí Doy ha convertit en un ben viu titella. Tot i així, diria que la disposició de l'espai escènic central situat entre dos grades, no ajuda massa pel que fa tant a la comprensió del text (contrastant opinions amb persones situades a la grada oposada, vam coincidir en què de tant en tant es perdien paraules, potser no del tot prou ben projectades a nivell vocal ) ni a potenciar la implicació del públic amb l'acció dramàtica. I diria també que l'expressivitat gestual i física de Pau Rosell ( vau veure la seva excel·lent interpretació a "Ivan i els gossos"?; som davant un actor amb molt potencial) estava necessitada la nit de l'estrena d'una mica més de contenció, i d'una mica més de química en les escenes que comparteix aïlladament amb Carla Torres Danés. En qualsevol cas, som a l'etapa inicial d'un espectacle que mereix tenir una llarga vida per davant, que mereix també propulsar intensos debats i reservar-li espai als col·lectius que viuen dia a dia la problemàtica abordada pel text, i que serveix per presentar a casa nostra un dramaturg que ens deixa amb ganes de conèixer més a fons el seu teatre. Un teatre que s'ha guanyat també recentment espai entre els projectes creatius potenciats per la Royal Shakespeare Company.
