Tras la puerta

Teatre

informació obra


Producció:
Pentateatre
Autoria:
Marc González de la Varga
Direcció:
Marc González de la Varga
Intèrprets:
Ferran Terraza, Frank Capdet, Lluna Gay
Sinopsi:

Dos homes es troben tancats en la sala d'un hotel. La porta no s'obre. Porten tres dies sense menjar ni beure. Al tercer dia, un grup de persones, el públic, entra sense cap explicació. Per què? Què passa? Per què la porta segueix sense poder-se obrir quan ells ho intenten?Eels dos homes hauran de sortir abans que la bogeria s'apoderi d'ells. 

Teatre de proximitat, en un espai real no convencional. Un duel d'actors despullant el seu talent a un pam dels espectadors.

Crítica: Tras la puerta

30/03/2014

surrealismne angoixant amb un punt còmic i un final que redimeix, esperançador

per Jordi Bordes

Tras la puerta va ser una de les petites històries de 15 minuts del primer Pentateatre atòmic de l'Alexandra, al 2011. L'acció era dins d'un lavabo. Dos companys de feina estaven tancats perquè la porta estava encallada. En un moment de descuit, es troben amb una colla d'espectadors que els acompanyen i que la porta torna a estar tancada. Té un cert regust negre, angoixant d'El ángel exterminador de Buñuel. Ara, aquella peça de 15 minuts ha crescut dotant de més gruix els personatges. Es coneixen millor les seves parelles i, fins i tot, amb quina companyia de telefonia mòbil tenen contracte. Es cus amb eficàcia el gag còmic de l'espai desesperat. Fa tres dies que no aconsegueixen sortir d'aquell espai gens acollidor. A la gana i la set se li suma una follia que cal administrar amb comptagotes per no esgotar el personal. El ritme impactant d'aquells 15 minuts és, ho havia de ser forçosament, més modulable. Potser tindria més joc si es provés d'integrar més els espectadors que, de seguida, es poden refugiar en una cadira i no implicar-se en la situació dramàtica. 

L'espectacle es financia a través de taquilla inversa. Per això, és òptim que hi hagi una complicitat dels actors amb l'espectador i de fer atractiva la proposta perquè l'ambient de fins a 45 persones estigui el màxim de cobert. A l'angoixa imperant, se li sumen tocs còmics i un final esperançador. Queda molt millor explicat en aquesta versió ampliada del miniespectacle de l'Alexandra. Sempre és un bon final (si hi ha una coherència, evidentment) un American beauty, o un Billy Elliot saltant, feliç. És alliberador.