El personatge ocupa un espai indefinit, una mena d’estora que significa un sòl que els pot ser tots, tant és una capa fina de gel com el terra d’un bosc d’on poden créixer les arrels d’un arbre volador. El personatge no té gènere o els té tots. El personatge podria situar-se en l’actualitat, però també podria trobar-se en una època preindustrial. De fet, el personatge sols existeix en la paraula i el gest. Ocupa un espai tridimensional, però a ell/ella li agradaria transcendir. Ai, transcendir. Heus aquí el conflicte. Com transcendir si viu abocat a les lleis de la física i sembla que està condemnat a estar en solitud? Els Déus no responen els seus planys. Podem viure sense ells? Ens trobem entre el temor i la tremolor de Kierkegaard, a mig camí de l’actitud poètica de Maria Zambrano. Però principalment el que veiem és la Tilda Espluga fent de canal d’aquest personatge que parla per boca del seu fill, Leo Espluga, un jove de vint-i-un anys insultantment intel·ligent que escup filosofia en cada mot que deixa anar. Són uns tres quarts d’hora de reflexions existencials no aptes per tots els públics. Tremolor està a La Gleva fins al dos d’abril.
Aquest solo de Tilda Espluga és un bolet a la cartellera. Més proper a la performance i el recital poètic, l’obra no explica massa res. És més aviat la descripció d’un malson d’un personatge que sembla lluitar contra un designi que l’obliga a estar en solitud. A través de la paraula, de la relació de conceptes, dels dibuixos mentals, el personatge expressa el seu drama transitant per diferents estats emocionals. Però mentre des de la nostra cadira escoltem el que aquest personatge ens diu, és impossible anar lligant les parts, buscant un sentit a tot plegat. No ens enganyem, la gran majoria anem buscant històries, amb una narració i un conflicte clar. Aquí estem molt lluny d’això. I quan abans ens deixem emportar pel torrent i intentem entrar en el fluït de les idees filosòfiques, abans gaudirem d’una obra que aporta una experiència de pensament que ens deixarà amb més preguntes que respostes.
Leo Espluga ja bolca tots els seus coneixements filosòfics, literaris i artístics en petites píndoles a Tik Tok, o de manera una mica més extensa a YouTube. Li va prou bé. Milers de seguidors i centenars de milers de visualitzacions donen una certa esperança doncs el seu contingut aporta molt més pensament crític que la gran majoria de generadors de continguts del planeta terra. I ara resulta que aquest cul inquiet ha decidit bolcar les seves filies (i segurament alguna fòbia) en un text que diu que beu de Soren Kierkeggard i de María Zambrano, entre els conceptes de desnèixer, tornar a l’ou per començar de zero, sense passat, sense prejudicis, i de la ferida metafísica, aquella que ha sorgit al moment de negar l’existència d’allò diví.
Leo dona aquest personatge a la persona amb qui més pot confiar, la seva mare, amb més de 20 anys de professió, i amb la que no haurà tingut cap pudor a l’hora de dirigir-la. Perquè cal remarcar que és el primer text i la primera direcció d’aquest jove. Al final la direcció, s’ha traslladat més a una explicació de cada frase, de cada bloc per tal que la Tilda entengués el sentit i es pogués buscar l’expressió correcta. Al final, el que rebem és una interpretació descarnada on l’actriu fa carn el verb del seu fill i crea aquelles imatges plàstiques que aquest tenia el cap des d’un principi. I és que tot parteix d’una imatge. No cal que la inspiració ens la doni una història, una cançó, un autor en concret. A vegades és sols una imatge que se’ns repeteix al cap. En el cas d’en Leo, una persona, un actor o actriu amb els braços en creu, en un escenari buit, amarat de solitud. I en aquest espai, l’actriu camina mig nua, amb els braços en creu gran part de l’obra, preguntant-se sobre la seva existència; sobre la seva condició de persona que bascula entre la soledat i el fet d’estar en societat; sobre la resignació i la ràbia de ser indigne als Déus; sobre la reclamació i exaltació de l’amor fati; i sobre sentir-se part d’una natura que al mateix estem exterminant. No és un camí fàcil i l’actriu treballa a fons el gest i el moviment, però sobretot la modulació de la veu i la intensitat. No hi ha una dramatúrgia textual definida, per tant, és feina de l’actriu (amb les indicacions del director, per descomptat) poder crear els diferents blocs dramàtics que donin un cert ritme a l’espectacle. Així i tot, no és fàcil seguir el fil d’un espectacle tan conceptual i on no ens podem agafar a un fil.
Però si la interpretació és cabdal per assimilar la pluja de conceptes, la llum acompanya i reforça la interpretació donant-li també altres lectures. La feina feta per Juanjo Llorens és notable. Enquadra amb, diria, sis focus de peu que, de baix a dalt, projecten grans ombres sobre la cortina de plàstic de color verd clar, que cobreix gran part de les parets de l’escenari. Quan la figura crucificada de la Tilda ens desafia, les llums projecten la seva figura i multiplicant-la en la santa trinitat. Però també ens la redueix a una figura gairebé fetal quan el trànsit del personatge li reclama. En grau més baix, però també aportant una estètica crua, està la música i els sons minimalistes dissenyats pel Víctor Marchena.
Un espectacle on la tensió és constant, on no s’arriba a cap punt, perquè res no acaba i tot comença de nou. Tremolor no és per tots els públics, però si per aquells que vulguin sortir d’una experiència confortable i vulguin marxar a casa buscant-se a si mateixos.
