Un aire de família

informació obra



Autor:
Agnès Jaoui, Jean-Pierre Bacri
Direcció:
Pau Durà
Intèrprets:
Francesc Orella, Maife Gil, Tamon Madaula, Cristina Genabat, Àgata Roca, Jacob Torres
Escenografia:
Joan Sabaté
Vestuari:
Leo Quintana
So:
Jordi Bonet
Sinopsi:

La mare i dos fills casats. Al Jordi li han anat bé les coses, al Quim, no tant. També hi apareix la Bet, la filla, una soltera ferotge... Tots ells coexisteixen de manera cordial des de fa molt de temps.

Aquest vespre es veuen tots ells amb motiu de la reunió setmanal de divendres al restaurant del Quim, i les coses no estant anant com haurien d’anar...

I quan el Tomàs, el cambrer, s’hi fica entremig de les històries familiars, l’aparent alegria pren l’aspecte d’una venjança en tota regla.

Crítica: Un aire de família

19/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

L'actor Pau Durà debuta a la direcció amb un espectacle que roda bastant sol i amb un repartiment notable. El resultat és una comèdia que diverteix, amb algun punt tendre i un grapat d'instants cínics. Descobrim els darreres d'una família i com és impossible trencar els lligams amb unes persones que, alhora que s'estimen, també s'odien. Però el text no porta a grans contradiccions. Probablement, els personatges que evolucionen més són els dels dos joves Bet (Cristina Genebat) i Tomàs (Jacob Torres). Són sonades les sorpreses d'Elisenda (Àgata Roca) i el cinisme de la mare (Maife Gil). Pel que fa a Francesc Orella desplega un tendre i maldestre marit i amo de bar, alhora que bon jan (Quim). I Ramon Madaula (Jordi) passa de ser l'estrella de la família a un altre perdedor, que és incapaç d'entendre què s'ha desfet aquella nit al bar de Cal Pare. 

Una comèdia divertida, amb algun toc àcid però que es dissol per les ganes de final feliç (sigui verossímil, o no). Aplaudiment al jukebox, d'on es treu petroli i als gags amb el pobre i estimadíssim Caruso.