Un cop l'any

Teatre

informació obra


Direcció:
Àngel Llàcer
Intèrprets:
David Verdaguer, Mar Ulldemolins
Autoria:
Bernard Slade
Traducció:
Hector Claramunt
Adaptació:
Hector Claramunt
Composició musical:
Manu Guix
Escenografia:
Marc Salicrú, Marc Udina
Il·luminació:
Marc Salicrú, Marc Udina
Vídeo:
Francesc Isern
Vestuari:
Míriam Compte
Caracterització:
Helena Fenoy
Ajudantia de direcció:
Daniel Meyer
Dramatúrgia:
Ricard Reguant, Ferran Gonzalez
Sinopsi:

L’any 1975, després de passar la primera nit junts en un hotel, dos amants decideixen seguir amb la seva relació en secret: només es trobaran un cop l’any, el mateix dia, a la mateixa habitació, mentre la resta de la seva vida segueix amb els seus matrimonis i fills.

Durant el transcurs dels següents 25 anys, hauran de fer front a l’evolució que experimentaran les seves respectives llars i, al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que també afectaran les seves vides.

Després de tres temporades seguides d’èxit absolut amb espectacles tan diversos com “Molt soroll per no res” i “El Petit Príncep”, Àngel Llàcer torna a la direcció amb aquesta comèdia romàntica protagonitzada per dos dels grans actors de l’escena teatral del moment, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.

“Un cop l’any” és l’adaptació de “Same Time, Next Year” un espectacle original de Bernard Slade que va triomfar als anys 70 a Broadway popularitzat arreu del món gràcies pel·lícula del mateix títol protagonitzada per Ellen Burstyn i Alan Alda.


Crítica: Un cop l'any

06/12/2017

Que el màrqueting no ens tapi el teatre

per Marc Sabater

La comunicació i el màrqueting, naturalment, són elements essencials i indissociables de l'activitat teatral. La inversió i els esforços que hi ha darrera de qualsevol producció teatral serien en va si no se n'alertés als espectadors i, per tant, benvinguts siguin aquests capítols en qualsevol balanç d'explotació. A vegades, però, se'n fa un gra massa, també cal dir-ho. A vegades, sembla que el menys important darrera d'una gran campanya de màrqueting sigui la pròpia producció o el que és el mateix: el treball de la direcció, els actors i actrius i tot el cos tècnic d'un muntatge. En d'altres paraules, hi ha produccions en les que sembla haver-hi més màrqueting que teatre.

La reflexió ve al cas a propòsit d'Un cop l'any, que s'ha estrenat al Teatre Poliorama com tothom ja deu saber ateses les notes de premsa, reportatges televisius, entrevistes radiofòniques --un dia en vaig sentir dues en programes consecutius, amb dues hores de diferència--, cartelleria, xarxes socials i suports diversos. Tal desplegament (un 10 per als seus artífexs, aclareixo) semblaria apuntar a una superproducció quan en realitat la proposta en qüestió és més aviat modesteta potser no en el plantejament però sí, molt, en els resultats.

El màrqueting ens ven com a fenomenal un text francament normal, de teatre de tresillo i sense massa recorregut, del canadenc Bernard Slade protagonitzat per dos amants que un cop l'any, durant un quart de segle, es troben a la mateixa habitació del mateix hotel. A través de les seves trobades, els espectadors poden anar resseguint la seva vida, explicada amb menys emoció de la que seria d'esperar donada l'èpica de la situació. L'adaptació d'Hèctor Claramunt, que ha traslladat l'acció a un context més proper, es necessària tot i que en alguns aspectes potser resulta un pèl forçada.

També és màrqueting que Àngel Llàcer s'ocupi de la direcció de l'espectacle. I no pas per manca de capacitat sinó perquè, en aquesta ocasió, l'elecció sembla obeir més a la seva competència mediàtica que a cap altra cosa. Un cop l'any no permet l'escabellament en el qual Llàcer se sent tant còmode, de forma que, en aquest cas, la seva direcció és tant transparent que es diria inexistent. Només els màpings que separen les escenes --el contingut dels quals és molt revelador del públic al que es dirigeix la proposta-- fan emergir el Llàcer-director que ens va agradar tant al Molt soroll per no res del Nacional o a l'immortal El Petit Princep. 

Afortunadament, la frontera entre el màrqueting i el teatre s'esborra en el repartiment. I cal dir afortunadament perquè Un cop l'any s'ha confiat a dos actors que combinen ascendència mediàtica, taules i un carisma evident en escena. Sobreposant-se de de seguida a un inici de funció molt naïf, David Verdaguer i Mar Ulldemolins superen el repte d'encarnar uns personatges que creixen 25 anys en escena sense que el treball de maquillatge i caracterització els ajudi massa. La química entre els dos i la seva frescor escènica aconsegueixen tapar qualsevol esquerda i deixen la millor sensació d'un espectacle que busca un públic molt concret i, sobretot, el seu pressupost teatral nadalenc.